L’imperatiu exportador

EconomistaUn bon futur econòmic per a Catalunya demana disposar d’un bon gruix d’empreses exportadores. El mercat del món és molt més gran que el català i produir per a ell permet aprofitar economies d’escala i generar empreses motores i amb alts nivells de productivitat, claus per a la prosperitat d’un país. A més, vendre arreu del món diversifica el risc de demanda, ja que la fa menys dependent de la conjuntura interna, i enforteix les empreses.

Com estem? Una observació preliminar és que en aquest tema hem de ser rigorosos. Les exportacions catalanes es componen de les vendes a la resta d’Espanya i de les vendes a l’estranger. Focalitzar només en les segones, com es fa molt habitualment, és, a més de tècnicament incorrecte, un factor de desorientació. Per a Catalunya, o per a Baviera, el que compta són les vendes a l’exterior del territori respectiu.

Amb aquesta definició, com anem? Actualment, l’exportació de béns representa aproximadament el 50% del nostre PIB. Això, és molt o és poc? Un article recent de Pol Antràs (a Nota d’Economia, 104, trec altres dades d’aquest article) ens indica que, donada la dimensió del PIB de Catalunya, no destaquem a Europa, en termes d’exportacions de béns, ni per dalt ni per baix. I, de fet, sempre en proporció al PIB, l’any 2000 exportàvem més. El canvi realment espectacular s’ha produït en la composició de l’exportació: del que venem fora de Catalunya, l’any 1999 anava a la resta d’Espanya el 60% i a l’estranger el 40%. L’any 2016 hem invertit les proporcions i hem passat a vendre el 63% a l’estranger i el 37% a la resta d’Espanya. Un avanç notable en diversificació. Fixem-nos que les empreses que exporten a l’estranger inclouen un segment molt important de multinacionals (els dos sectors que exporten més són el d’automòbils i material de transport i el sector químic). És, per tant, un bon senyal que amb l’obertura comercial i la integració a Europa moltes multinacionals hagin convertit les seves bases a Catalunya en plataformes exportadores més enllà dels límits del mercat espanyol.

¿Tenim, però, el nivell de diversificació que ens convé, o ens correspondria? Encara no. Portugal, per exemple, que només té un veí, envia a Espanya un 27% del que exporta (2015). Nosaltres, que en tenim dos -França i la resta d’Espanya-, enviem a la resta d’Espanya un 37% del que exportem. No podrem dir que estem perfectament diversificats fins que venguem a França el mateix que venem a la resta d’Espanya. Som encara lluny: a França hi van el 16% de les nostres exportacions de béns (2017).

La meva conclusió és que, tant per expandir com per diversificar, tenim marge i que, en conseqüència, ens cal mantenir i reforçar l’imperatiu exportador.

No voldria transmetre la impressió que només la diversificació geogràfica importa. També importa la sectorial. En aquest sentit la nostra exportació està força diversificada. L’efecte seria encara més pronunciat si anéssim més enllà de l’exportació de béns i consideréssim també, com en rigor hauria de ser, la de serveis. Llavors ens entraria la molt potent indústria turística i de visitants. És evident que aquesta ens proveeix de diversificació, i això és bo, però també ho és que no necessitem engrandir-la encara més. Si parlem de serveis, el que ens convindria augmentar són, simplificant, els serveis que proveeixen per als mercats mundials consultores carregades d’enginyers.

Això em porta al cor d’aquest assumpte. Sí, hem de continuar augmentant i diversificant l’exportació de béns i serveis. Però no de qualsevol manera. En particular, no per l’ús de força de treball poc qualificada i, per tant, amb salaris comparativament baixos. És quelcom que ja estem en camí de superar però que hem de tenir molt present. La bona exportació és la que genera contractació de personal qualificat, d’enginyers i matemàtics per entendre’ns. És la que fa avançar la productivitat i amb ella la prosperitat del país. De fet, encara que ho volguéssim no podríem seguir una via de treball no qualificat: el mínim salarial augmenta, per l’acció del mercat laboral o per l’acció legislativa. És una tendència irreversible i bona. Se’m podria dir que estem superant l’etapa d’obtenir competitivitat per salaris comparativament baixos de personal no qualificat per entrar en una etapa en què ho fem per salaris comparativament baixos de personal qualificat. Els hi diria que tenen raó però que aquesta és una etapa per la qual hem de passar i que, sens dubte, també un dia superarem.