03/03/2018

Les pensions: depèn de la teva edat

3 min

EconomistaLes pensions preocupen. Dijous passat vam tornar a tenir una jornada reivindicativa, amb l’exigència que augmentin. La societat globalment es pregunta: ¿és sostenible el sistema de pensions? I cada persona en particular es pregunta: ¿tindré la pensió que em mereixo o que desitjaria?

La resposta no és unívoca. Depèn de l’edat. Si un, com jo mateix, ja és pensionista, o està prop de ser-ho, llavors pot estar tranquil: el sistema per a aquest pensionista és plenament sostenible. El possible esgotament del fons de la Seguretat Social no és, ni de bon tros, una qüestió central. Les cotitzacions socials són un impost com un altre, i la caixa de la Seguretat Social és un vas comunicant amb la caixa general de la hisenda pública. Acceptada la seva prioritat, les pensions es cobriran, si és necessari, amb impostos generals. No és res fora de les pràctiques establertes al món. Una conseqüència d’aquesta constatació, diguem-ne optimista, és que té sentit que el que ara ja és pensionista reclami augments. Mentre siguin moderats, la sostenibilitat es mantindrà. Esclar que, com que els comptes han de quadrar i hi ha partides que augmentaran (defensa, interessos...), patirà, sens dubte, el finançament d’altres serveis públics.

Però per al fill, o la neta, del pensionista la sostenibilitat no està assegurada. L’estructura demogràfica no afavoreix els que ara són joves. La població envelleix. Si no hi ha un canvi dràstic, i improbable, en els patrons d’immigració, d’aquí 25 anys hi haurà pràcticament el doble de població per sobre de 50 anys que entre 25 i 50 anys (ara les xifres estan equilibrades al voltant del 37% de la població total per cada segment). La proporció de pensionistes sobre la població augmentarà considerablement. Complir amb els compromisos de pensions esdevindrà una tasca feixuga per a la hisenda pública. És probable que intentar aconseguir-ho comporti implementar estratègies d’augment d’impostos i de copagaments per serveis públics. I això passarà abans que un contribuent, i votant, que ara tingui 40 anys arribi a l’edat de rebre una pensió, que, d’altra banda, és molt improbable que pugui ser superior a la que obtindria ara. En aquest sentit, el sistema no és sostenible per ell mateix. Afegeixo que aquestes dificultats s’accentuen com més s’augmentin ara les pensions. Amb aquests increments hi guanya el pensionista d’ara i hi perd el pensionista del futur.

Per a una persona de mitjana edat, diguem 40 anys, els meus consells són tres:

1) Estalvia per quan siguis gran, ara que encara hi ets a temps. Segur que tindràs una pensió pública, però no serà gaire generosa. Hi ha moltes maneres d’estalviar. Els plans privats de pensions ben gestionats tenen dues bones característiques. D’una banda, el que rep la persona està en una relació clara amb el que hi ha posat: si ha estalviat molt rebrà una pensió proporcionalment millor que si ha estalviat poc. De l’altra, permet diversificar el risc de l’estalvi utilitzant actius d’arreu del món (així, fons de pensions americans poden invertir a empreses catalanes). En la mesura que les pensions públiques es paguen amb els ingressos obtinguts simultàniament per recaptació d’impostos, aquesta diversificació no s’obté en el cas de les pensions públiques.

2) Fes-te a la idea que potser treballaràs més enllà de l’edat de jubilació actual. Probablement l’estructura de les pensions evolucionarà per incentivar la prolongació de la vida laboral. Per exemple, amb pensions que augmenten amb l’edat i que són compatibles amb treballar. L’evolució de la tipologia de feines (les físicament dures o brutalment rutinàries les faran els robots) ajudarà a fer-ho possible. L’organització social del treball també ho haurà de facilitar (feina a temps parcial, a distància, etc.).

3) Cal que els teus fills sàpiguen que no rebran grans herències. L’allargament de la vida comporta que els pares tenen molts anys per poder ajudar els fills, educant-los, amb mecanismes d’assegurança, etc. Però no és raonable confiar que l’estalvi dels pares acabi transmetent-se als fills en forma d’herència. Els pares, que afortunadament viuran molts anys, necessitaran utilitzar aquests recursos. Aquest fet també té aspectes positius per als fills. Al cap i a la fi, si els pares no tinguessin mitjans de subsistència digna seria una obligació moral dels fills proveir-los-en. El millor és, doncs, que els pares hagin estalviat el que necessitin per complementar adequadament la seva pensió, però no s’hauria d’esperar més.

stats