Els perdedors de la desglobalització

En els debats econòmics, i també polítics, del moment, pautats per fenòmens com Trump, el Brexit o l’increment del populisme a Europa, s’ha anat imposant la idea que la globalització té guanyadors i perdedors i que, per mor de justícia o de cohesió social (dos conceptes que no són idèntics), els perdedors han de ser compensats. La primera part no hauria de ser cap sorpresa, ho seria si no fos així. És inquietant, però, que hàgim de descobrir que no tothom hi guanya quan, per la raó que sigui, hi ha un canvi en l’estructura de l’economia. La segona part, la necessitat de compensació, és benvinguda i important. La doctrina econòmica tradicional, construïda sobre una separació estricta entre les consideracions d’eficiència i les d’equitat (i aquestes enfocades en excés des de la perspectiva filosòfica de l’utilitarisme), és culpable, sens dubte, de no haver-hi insistit prou.

Les següents preguntes que cal fer són: si s’ha de compensar, ¿com ho hem de fer?, i la complementària: com no s’ha de compensar? La resposta que donaré a les dues preguntes és poc original. Però convé recordar-la. Les coses importants s’han de repetir.

En la meva opinió, la manera de compensar és fer-ho per la via de programes que es basin en els pressupostos públics, és a dir, per l’acció del sistema fiscal. Els programes adients poden ser molt variats (i s’han de dissenyar i supervisar bé), des de programes de formació professional per facilitar la reocupació cap a sectors en expansió fins a línies de subsidis personals incondicionats i il·limitats en el temps. Un fet comú en tots els programes, trist i evident, és que costen diners. No hi ha camins fàcils. Per aquesta raó, és aquí on es pot veure el nivell de compromís d’una societat amb la seva pròpia equitat interna (i, per tant, amb la seva cohesió).

I com no s’ha de fer? Doncs amb proteccionisme tradicional, és a dir, prenent mesures que tinguin com a resultat mantenir vives activitats econòmiques que han deixat de ser competitives al món. Una societat es fa mal a si mateixa (més clarament: posa en perill la millora contínua de la mitjana del seu nivell de vida) si s’encaparra a protegir les indústries declinants (les indústries emergents són tota una altra història). Però ara voldria posar l’accent en un altre aspecte de la justificació d’aquesta recomanació de no fer, un aspecte que és exactament el mateix que el de la necessitat de compensar els perdedors de la globalització. Perquè el cas és que també hi ha perdedors de la no-globalització. A grans trets, diria que n’hi ha de dues categories.

La primera són els consumidors interiors dels productes protegits. Vulguin o no vulguin, hauran de pagar més per adquirir aquests béns. Aquests perdedors són molts però la percepció de perjudici és difusa. És possible que no estiguin gaire organitzats i que no compensar-los, que és injust, no alteri la cohesió social.

La segona categoria de perdedors són els treballadors (i també els empresaris, esclar) dels països on es podrien produir els béns protegits, els quals, com a conseqüència d’aquesta protecció, són produïts internament. Aquests no són molts, són moltíssims. Que perdin la feina o no en tinguin és injust. Però a aquests treballadors no se’ls veu, no tenen vot, no hi són i, per tant, encara que se’ls perjudiqui, no cal pagar cap preu per mantenir la cohesió social.

Prendre mesures de compensació que no tinguin en compte aquests dos col·lectius no té cap justificació de principi, ans al contrari, xoca amb els postulats més bàsics de l’ètica aplicada a l’economia (postulats que no poden conèixer fronteres). Detinguem-nos en el segon col·lectiu, que és sens dubte el més punyent. Considerem una situació que ens és familiar. En comprar un producte manufacturat en un país pobre, resulta exemplar, i és una actitud que s’hauria de propagar i multiplicar, insistir que els treballadors que l’han produït tinguin condicions de treball decents i garanties laborals, que el medi ambient no es deteriori més del compte, i estar disposat, alhora, a pagar pel bon producte el preu que fa possible la seva bondat. Ara bé, és una broma cruel la insistència en aquests mateixos valors combinada amb la conclusió que finalment s’adquireix el producte fet al propi país, una conclusió que no ha de ser individual sinó simplement el resultat anònim del funcionament dels mercats, perquè, malgrat la bondat del producte del país pobre, la relació qualitat-preu és millor per al producte fet al propi país.