El turisme, encara

ANDREU MAS-COLELL
ANDREU MAS-COLELL Economista. Catedratic emèrit de la UPF i de la Barcelona GSE. President del BIST.

El mes d’agost propicia reflexions sobre el turisme. En un article anterior vaig insistir en un efecte col·lateral positiu: la connectivitat aèria. Avui voldria donar veu a les preguntes escèptiques. En tenim massa? ¿En podem controlar els efectes negatius?

Pel que fa a la primera, cal reconèixer d’entrada que el nostre repte econòmic principal és desenvolupar una economia d’alta productivitat i amb bons sous. Dues condicions necessàries, però no suficients, per apropar-nos-hi són treure partit dels nostres avantatges comparatius i garantir una economia diversificada. Els avantatges comparatius que ens han donat la natura, la història i la geopolítica i el fet que els visitants no expulsen per ells mateixos altres activitats econòmiques (només cal observar París, Londres o Suïssa) justifiquen plenament el pes que ha adquirit la indústria turística. Ara bé, el monocultiu, del tipus que sigui, és sempre perillós. Per tant, al punt a què hem arribat, no seria una bona política obsedir-se a augmentar-ne el pes. És més sensat, i un repte no menor, concentrar-se a consolidar-la i millorar-la.

Pel que fa a la segona pregunta, una confessió. Jo pertanyo a una generació de barcelonins que han vist una Barcelona tan grisa i tan externament poc atractiva que la seva popularitat és, per a mi, sorprenent, i, no ho puc evitar, motiu d’orgull. Crec que és un gran èxit col·lectiu. M’agrada que Barcelona agradi. M’agrada que vinguin els turistes, els visitants de negocis, els erasmus, els empresaris que poden treballar des de qualsevol lloc. Em satisfaria que, com Obama, els futurs dirigents del món haguessin passat per Barcelona de joves. Michael Eisner, l’executiu de Disney que va decidir que Eurodisney anés als afores de París i no a Tarragona, ens diu, a les seves memòries, que una raó per a la seva elecció era el bon record d’una estada juvenil a París.

Però és també evident, ho reconec, que un fenomen tan massiu genera tensions urbanístiques i socials. Els turistes fan soroll, utilitzen els serveis públics, fan pressió sobre els lloguers. Cal regular, però afortunadament els instruments de regulació de què es disposa són molts.

Per començar, les normes urbanístiques. Haurem d’acceptar que els turistes es passegin per les Rambles, però es pot actuar sobre el tipus de negocis que hi trobin. I certament el caràcter de la Boqueria serà diferent en una Barcelona amb turistes que en una sense. Però no hem de perdre de vista que hi ha altres mercats municipals.

Un altre instrument clàssic de control en situacions de congestió són els impostos. Ens ho deia fa unes setmanes l’Albert Carreras en aquestes mateixes pàgines. Ho diuen també els manuals: si voleu limitar una activitat, taxeu-la. A més, es generen recursos que es poden dedicar, si es vol, a compensar els efectes negatius de l’activitat.

En canvi, les moratòries en l’establiment d’hotels són problemàtiques. Fan augmentar els preus. Millor que augmentin per taxes. També són indiscriminades. Ens interessa Obama de jove però també els visitants que gasten molt. No hauríem de posar impediments a l’establiment d’hotels de cinc estrelles.

Per estimular el turisme que ens convé, no necessàriament ric però sí educat, hem de cuidar els nostres actius culturals. És l’àrea on el nostre avantatge comparatiu és menor. Si Barcelona té un atractiu clar en arquitectura ja hauríem de tenir un bon museu d’arquitectura, i no hauríem d’anar ajornant el desenvolupament del MNAC i de l’àrea de museus de Montjuïc.

Un tema més difícil és com gestionar la possibilitat d’oferir allotjament a través de les autoanomenades plataformes col·laboratives. La lògica econòmica del fenomen és aclaparadora. I permet, més que l’obertura de nous hotels, flexibilitzar l’oferta en resposta a moviments cíclics de la demanda. S’acabarà imposant. La regulació és necessària, tant la de protecció al consum com la fiscal, però l’actitud hauria de ser positiva. Una dificultat és que no està ben ordenat com es reparteixen entre propietaris i llogaters actuals els guanys induïts per l’activitat. No seria impossible desenvolupar un marc normatiu que garantís un repartiment just. Més complicat serà garantir lloguers assequibles, en localitzacions raonables, per als llogaters del futur. En aquest cas, em sembla que seran importants les fórmules d’habitatge social de titularitat pública (les subvencions al lloguer són d’eficàcia dubtosa).