Ai! La cultura
La sortida de Josep Ramoneda del CCCB ha generat força comentaris. La notícia pot ser llegida en diverses claus de naturalesa diferent però que inevitablement hi apareixen barrejades. N'esmentaré i separaré quatre.
La primera és d'ordre polític: la substitució d'un director proper al PSC-PSOE per un de proper a CiU. Aquesta clau fa prevaler la relació de confiança i sintonia política en la tria dels alts càrrecs, independentment del valor de la tasca duta a terme o dels resultats assolits pel director anterior. Des d'aquesta òptica no hi ha sorpresa possible, ja que és el procediment habitual seguit en la majoria de canvis de govern, sobretot quan el càrrec no és purament tècnic.
La segona clau és de naturalesa procedimental i té relació amb el mètode seguit en la selecció i nomenament del nou director. ¿S'havia de fer per designació directa o calia convocar un concurs públic? ¿S'havia planificat bé el canvi o s'havia improvisat? ¿S'havia buscat un cert consens o s'havia tirat pel dret? ¿Com es distribueix la responsabilitat en l'elecció d'un càrrec quan hi ha implicades diverses institucions i quan la força que les governa no té la majoria suficient i necessita els vots d'altres forces polítiques? ¿A qui correspon, en aquest cas, fer la tria, proposar-la i informar-ne després els mitjans de comunicació?
Una tercera clau està basada en el criteri meritocràtic. I, per tant, té a veure amb la valoració de la idoneïtat i el perfil del candidat triat. La qüestió seria si s'ha triat el millor candidat o almenys un entre els millors possibles. De manera específica, algú ha preguntat sobre el seu grau d'experiència en la gestió d'equipaments culturals o en el comissariat d'exposicions, o si té o no un projecte per al centre, o el seu nivell de contactes culturals internacionals, etc.
La quarta clau és la qüestió ideològica, lligada a la manera de concebre el paper de la cultura avui en l'espai públic català. S'ha contraposat el model de política cultural existent actualment al CCCB, definit com a cosmopolita, avantguardista, urbà, modern, universal i interdisciplinar, a un suposat model representat per CiU que seria nacionalista, localista, provincià, identitari, parroquial i neotradicionalista.
La barreja d'aquestes quatre claus ajuda a construir des de l'oposició (amb l'ajuda d'algun periodista del diari El País ) un relat que diu més o menys així: Ramoneda no serà renovat (o serà destituït) en el seu càrrec malgrat la gran tasca que ha fet. El nacionalisme català designa unilateralment i matusserament un candidat inapropiat però de la seva corda amb la voluntat clara de reorientació, mutilació o instrumentalització política del centre i el seu model que en pot comportar la desaparició.
Les quatre claus explicades i el mateix relat final esmentat podrien ser motiu d'un debat florentí entre partidaris i detractors dels uns o dels altres. Per exemple, ¿és conseqüent que el representant del PSC demani ara la convocatòria d'un concurs públic per a l'elecció del nou director (que obligaria a refer els estatuts del centre) quan durant els darrers vint anys que el seu partit manava a l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona no va tenir mai intenció de fer-ho? ¿Tenia experiència en gestió cultural Josep Ramoneda quan va ser contractat? De raons, doncs, no en falten, ni contra els uns ni contra els altres. En general, el procés seguit diu molt de com tots ells entenen la política cultural i el seu exercici. La meva inquietud, però, és una altra. Qualsevol lector que cerqui en les hemeroteques l'intens debat que hi va haver a Catalunya durant els anys 80 i 90 al voltant del paper de la cultura trobarà una mena de repetició de les dues caricatures exposades en el relat de la destitució del director del CCCB. La urbana vs. la nacional, la moderna vs. la tradicional, la global vs. la local, la cosmopolita vs. la parroquial. Sembla com si el temps s'hagués aturat i en els darrers vint anys no hagués canviat res. Ara no tan sols hi ha una repetició de vells clixés ja superats, sinó el que és pitjor, sembla que cap de les dues grans formacions polítiques del país disposin ja de veus de prestigi que pensin res pel que fa a la cultura contemporània. O potser és que simplement la cultura ha deixat definitivament de pintar res, ni tan sols com a confitura o cel·lofana de la nostra condició humana extraviada. En aquest cas, seria veritat que "gira el món i torna al Born": el Centre de Cultura tornaria a ser una Casa de la Caritat.
