Barcelona, ciutat educadora 2014
El novembre de 2014, Barcelona tornarà a ser l'amfitriona del Congrés Internacional de Ciutats Educadores, un esdeveniment que acollirà 1.200 congressistes en representació de 446 ciutats de 36 països. El congrés acull cada dos anys alcaldes, regidors, tècnics d'ajuntaments, docents i representants associatius en un espai de diàleg, d'intercanvi de pràctiques de referència i de reflexió conjunta al voltant del paper que juguen les ciutats i l'entorn urbà en la tasca educadora de la ciutadania.
Aquesta iniciativa internacional té un segell clarament barceloní, ja que tant la Carta de Ciutats Educadores com l'Associació Internacional de Ciutats Educadores (1994) van tenir el seu origen en la nostra ciutat.
La marca Barcelona, doncs, també va lligada mundialment al compromís educador de la ciutat, a una certa sensibilitat pel progrés de les persones, que és inseparable de les maneres de dissenyar les infraestructures, de concebre l'urbanisme, de subratllar la tasca pública de les manifestacions culturals i artístiques, de les formes innovadores de participació ciutadanes, de les funcions socialitzadores del lleure, etcètera.
El binomi ciutat-educació és antic i comença a ser teoritzat amb els grecs. L'humanisme cívic integral de la paideia apareix a les polis gregues i s'estén després a la civitas de Roma amb la noció d' humanitas . D'Isòcrates a Ciceró, doncs, l'educació és la tasca de l'home lliure que viu i opera a la ciutat. Aquesta funció de la ciutat educadora i de l'educació ciutadana es projecta després a l'humanisme renaixentista de Petrarca entès com un model ideal de desenvolupament humà orientat a la vida cívica. Potser per això la major part d'utopies somiades per Plató, sant Agustí, T. More, Campanella, Bacon, Cabet o Kavafis han tingut la forma d'una nova ciutat: República, Ciutat de Déu, Utopia, Ciutat del Sol, Atlàntida, Icària, Ítaca...
Aquest ideal integral educador ha patit, però, reduccionismes. Sovint hem confós educació amb escolarització. Però a la ciutat no només s'educa des de les escoles o els instituts. Eduquen els carrers, la vida que acullen i els seus agents, eduquen els edificis, el mobiliari urbà, les places i els jardins, eduquen la distribució del temps i de l'espai, eduquen els aparadors i rètols dels comerços i l'activitat empresarial, eduquen l'ús de l'enllumenat i el control del soroll, eduquen els museus, els centres culturals, les biblioteques, els teatres, els auditoris i els cinemes, eduquen les instal·lacions esportives i les activitats que s'hi fan, eduquen els centres cívics i els moviments d'esplai i els ateneus i les xarxes associatives, eduquen els agents de trànsit i els cossos de seguretat, eduquen també les festes urbanes i populars o les celebracions de barri, eduquen els restaurants, cafeteries i bars... Els espais i els temps que habitem, dissenyem i ordenem; les formes de viure i conviure que escollim; els estils de relació, acollida, inclusió o hospitalitat que definim; el rituals festius i de gaudi, de dol i condol, de commemoració i celebració que triem; les creences, valors i ideals que compartim; els estris i les tecnologies que inventem i emprem; els símbols i els artefactes culturals que creem; els sistemes de comunicació que preferim, o fins i tot les maneres d'estar a la ciutat: caminant, jugant, badant, descansant, comprant, consumint, mirant, etc. Són, tots ells, elements amb els quals les ciutats contribueixen a l'educació (o deseducació) dels ciutadans i amb els quals els ciutadans produeixen dinàmicament un model de ciutat.
El lema del Congrés del 2014 serà Una ciutat educadora és una ciutat que inclou i es basarà en tres gran eixos temàtics: la inclusió com a dret, la participació i compromís ciutadans i la ciutat com espai d'innovació i creativitat. Altrament dit, la piràmide de la ciutat educadora del futur es construeix sobre tres models complementaris i integrats de ciutat: la ciutat inclusiva, la ciutat participativa i la ciutat creativa, models que aposten alhora per l'enfortiment de tres tipus de capitals inseparables de les persones: el capital humà, el capital social i el capital intel·lectual i creatiu. D'aquesta manera, la ciutat educadora esdevé promotora del benestar i de les oportunitats vitals dels ciutadans; s'ordena com un espai inclusiu de convivència, diàleg i relació, i afavoreix que en aquest mateix espai aflorin la innovació i la creativitat.
Igualment, els tres pilars de la ciutat educadora es retroalimenten entre ells. Les polítiques inclusives (en habitatge, treball, salut, recursos, educació, cultura...) afavoreixen el compromís participatiu dels ciutadans (mitjançant el diàleg intercultural, el treball en xarxa, la cooperació entre sectors, la solidaritat). I l'augment de la densitat associativa, de l'enfortiment dels lligams comunitaris i dels intercanvis culturals atreu el talent i la creativitat, l'art i la innovació, la generació d'idees i el progrés econòmic, l'aprenentatge i l'emprenedoria, la generació de confiança i l'oportunitat de compartir projectes.
El 2014, doncs, no tan sols commemorarem el tricentenari dels fets de 1714 i celebrarem el moment reemancipador d'una nació emergent, sinó que també la seva capital, Barcelona, es tornarà a projectar al món amb un missatge en què lligarà el seu futur amb la inclusió, la participació i la innovació. És a dir, amb l'educació.
