1. La cinta de Moebius, forma geomètrica d’una sola cara. Entre ciutat i educació no hi ha una cara interior i una altra d’exterior, un a dins i un a fora. Són la mateixa cara. La ciutat educa, l’educació urbanitza. L’educació transforma la vida de les nostres ciutats. La urbanitat i el civisme són plasmacions de l’empremta educadora de la ciutat. Igualment, si hi ha ciutats intel·ligents no és perquè hi hagi infraestructures intel·ligents, sinó perquè hi ha ciutadans intel·ligents.
2. Beyoncé. Fa pocs dies, un grafiti festiu postmodern de París deia: “ Liberté, Egalité etBeyoncé ”. Seria un error per a les nostres ciutats prescindir del valor republicà de la fraternité. La ciutat és comunitat, crea espai comú, vincles, afiliació, formes de pertinença. La ciutat crea inclusió, expressions de fraternitat i solidaritat. No hi ha bé comú sense sentit de pertinença a la comunitat. La pertinença s’obté almenys per tres vies: a) per la via de l’aplicació dels drets universals i reals de ciutadania que assegura el contracte social de l’estat del benestar, b) per la preservació i compartició d’un mateix patrimoni cultural i lingüístic, i c) per la participació activa en processos civicoassociatius. La solidaritat no és caritat, la inclusió no pot ser paternalista, sinó l’acció de ciutadans lliures.
3. El yin i el yang. Talent i equitat, èxit educatiu i cohesió social, aprenentatge i servei són factors que sovint veiem i vivim com a antitètics, quan en realitat són les dues cares d’una mateixa moneda. Avui ja no té sentit aquesta disjuntiva. Hem d’incorporar en un mateix pack educatiu les necessitats, capacitats i oportunitats de la gent. Com diu Montserrat Anton, aprenent es pot servir i servint s’aprèn.
4. Lligar l’allioli. Hi ha un subjecte educatiu central, la persona, però hi ha molts agents educadors i tots són imprescindibles (escoles i universitats, administracions, entitats socials, famílies, empreses, ciutadans, mitjans de comunicació, museus, centres esportius, esglésies…). Necessitem enfortir la consciència de ser agents educatius. I després calen aliances, complementarietat i coresponsabilitat per aprendre a treballar conjuntament. La clau és saber lligar les diverses aportacions. La nova tasca dels lideratges relacionals.
5. Josep Pallach. Aquest mestre, pedagog i líder socialista insistia a dir que “Política és pedagogia”. La millor i més genuïna gestió del poder ha de tenir vocació educadora. Sense ella la política presenta la seva cara més pobra i instrumental.
6. Plató: l’ànima alimenta el cos. L’espai físic urbà (el cos) depèn de l’espai mental dels ciutadans (l’ànima). Com diu Joan Manuel del Pozo, sense (bona) mentalització i predisposició no hi ha (bona) urbanització. Contrasta la imatge dels seguidors japonesos de futbol recollint les seves deixalles en acabar el partit del Mundial al Brasil amb les brigades urbanes de Barcelona que han de netejar les platges convertides en una cort de porcs després d’una revetlla. El canvi educatiu ha de ser principalment un canvi de mentalitats.
7. Newton i l’equació espai / temps. La ciutat educadora és espai (àgora, urbanisme, planificació de la mobilitat), però també és temps: ritmes, cadències, compassos. Ens cal una nova i bona organització horària que faci les nostres ciutats menys estressades i taquicàrdiques i molt més equilibrades. Ara el temps i les trajectòries educatives són discontinus, fragmentaris i sovint endogàmics. Ens calen nous espais i nous ritmes.
8. Col·laboratoris. Junts sabem i podem més. En els binomis memòria/projecte, herència/diferència, imitació/innovació, llegat/creativitat hi ha sempre el perill de la pura repetició del passat o d’aquell adamisme que pretén sempre començar de zero. Ens cal aprendre i experimentar col·laborativament a combinar continuïtat i canvi. La creativitat no implica necessàriament el rebuig del passat sinó dialogar-hi constantment.
9. Internet. Com ens recorda Josefina Cambra, el paper físic de la ciutat educadora va sent progressivament laminat per un altre entorn de les persones: la xarxa. Infants i joves es reclouen a casa, però a través d’internet es capbussen en un carrer i en una plaça molt més grans. Hi ha un nou espai urbà de contacte i participació que és virtual. Cal entendre’l i aprofitar-lo educativament.
10. Ànima. La ciutat necessita llei i ordre, però també ànima, pulsió vital, batec. L’espai públic urbà ha de ser prestigiat, revaloritzat. No és un espai anònim i de ningú, sinó l’espai de tots, afaiçonat al llarg del temps per acollir vida i convivència. Les ciutats educadores transfereixen coneixements, aprenentatges i utilitats, però també emocions i valors.
