Domar la sort

Arriba el final del curs acadèmic per a molts centres educatius i per a molts universitaris. Amb ell també arriba per a alguns el final dels estudis: diplomatura, carrera, màster, doctorat, etc. Molts d'aquests estudiants van començar la carrera encara en plena eufòria econòmica, financera i immobiliària, i ara la finalitzen en plena crisi, amb unes xifres d'atur esborronadores. El context no convida a tirar coets -justament ara que arriba Sant Joan?- i entre atur, retallades, hipoteques impagades i indignació algú pot estar temptat de maleir la seva mala sort i mirar el futur amb pessimisme.

Aquest article vol reivindicar tot el contrari. Encara que sigui de manera parcial, crec que tenim la capacitat individual i col·lectiva de forjar o domar la nostra sort, de demostrar-nos que podem ser conductors de les nostres vides i que sigui el que sigui el destí no l'acceptem. Perquè això sigui possible no hi ha més remei que comprometre'ns. Comprometre'ns amb la nostra vida, amb el nostre avenir, amb les nostres decisions i accions, amb l'ocupació del nostre temps, amb les nostres causes i projectes. El compromís és una manera de dir que no acceptarem el futur passivament, sinó que volem ser agents del nostre propi temps. No tan sols intèrprets del futur, sinó forjadors del futur. El compromís és una manera de contribuir a la construcció i direccionalitat d'allò en què es convertirà la realitat. No hi ha projecte vital ni nacional sense compromís. Per tant, el compromís és un acte creador, implica una acció transformadora. El compromís transforma el futur en objecte d'acció, aspira a donar forma al temps. En certa mesura, els compromesos esdevenen els governants del (seu) temps.

¿La indignació és una forma de compromís? No. És tan sols una condició que el pot propiciar. La indignació, almenys en la seva primera etapa, és purament reactiva i, com hem vist al Parc de la Ciutadella, de vegades corrosiva o destructiva. El compromís pressuposa una obligatorietat duradora i una afectació personal o col·lectiva alta; en canvi, la indignació és transitòria i com a molt implica una responsabilització dèbil. En el compromís posem en joc una part rellevant de la nostra vida perquè l'orientem cap a l'assoliment d'un projecte. La indignació, en canvi, és un esclat emocional passatger i cec. La indignació juga a la contra i, per tant, no fa trempar. Els antifrancesos van haver de canviar-se el nom i dir-se alter , tot i que encara ningú no sap ben bé en què consistia aquest "altre" món...

Ara, més val la indignació que el no-res. Les veritables versions oposades del compromís per domar la sort les trobem avui en el fatalisme ("No hi ha res a fer"), el pessimisme ("Prendrem mal", "Encara serà pitjor") i el conformisme ("Acceptem les coses tal com vénen", "Resignem-nos"). N'hi ha encara una quarta versió negativa, segurament la pitjor: és la de la covardia, sovint embolcallada d'ironia. En un magnífic acudit de Quino, el protagonista, un cagadubtes, diu: " He decidido afrontar la realidad. Así que apenas se ponga linda me avisan ". Com en aquest acudit, és possible que molts catalans esperin que la realitat " se ponga linda ". Però no va així. Això que anomenem "la realitat" depèn només de nosaltres, de les nostres intencions, decisions i actuacions.

Per això una de les moltes conseqüències derivades del compromís és la transmissió d'entusiasme, perquè el compromès amb la (seva) realitat transmet, volent-ho o no, l'esperança de transformar-la i millorar-la. En un llibre recent d'homenatge a Jaume Vicens Vives, una de les seves antigues deixebles, Rosa Ortega Canadell, diu: "L'entusiasme i la capacitat de treball del doctor Vicens eren contagiosos... Torno a sentir l'entusiasme que ens contagiava pel document, la dada, l'estadística, per la feina ben feta". En absència de compromís i entusiasme, el que resta és buidor. Josep Pla relatava així l'any 1962 la desaparició de Vicens: "La seva mort ha estat la més devastadora que el país ha sofert en els anys que anem, mediocrement, vivint". Vicens no es conformà, ni es resignà ni s'acovardí. Sense compromís la vida és mediocre i la realitat aliena. Algú encara dubta que la porta d'entrada al lideratge és el compromís?