Educació i transmissió

L’acceleració tecnològica i la velocitat dels canvis estan generant un fort impacte en el món cultural: el de la transformació educativa. Richard Riley, exsecretari d’Educació dels Estats Units, afirmava ja fa temps: “Hem de preparar els estudiants per a feines que encara no existeixen, en les quals hauran d’utilitzar tecnologies que no s’han inventat per respondre a problemes en què encara no hem pensat”. Per aquesta raó, el britànic Reg Revans aconsellava aquesta nova recepta per als nous temps: “ Teaching little and learning a lot ” [Ensenyar poc i aprendre molt]. S’abandona progressivament l’èmfasi en els continguts i s’accentua el protagonisme de l’aprenentatge. “No us demanem que ensenyeu, demanem que els alumnes aprenguin”, deia fa poc un conegut pedagog català.

Tenim, doncs, un problema: el de la transmissió. En el llibre Les déshérités ou l’urgence de transmettre, François-Xavier Bellamy, un jove professor de filosofia, descriu la consigna que va rebre el seu primer dia de classe per part d’un inspector general d’educació i el terrible impacte que li va causar. “Vostè no ha de transmetre res”, li va dir convençut l’inspector. Sembla que els educadors ja no han de transmetre l’herència cultural rebuda, sinó tan sols mètodes d’aprenentatge, de manera que tothom sàpiga usar la seva pròpia raó, que els estudiants aprenguin per si mateixos, dels seus propis errors, de manera totalment independent de qualsevol patrimoni cultural.

D’aquesta manera, la transmissió cultural apareixeria avui com una activitat altament sospitosa, considerada com un llegat d’alienació (Bourdieu). S’entén ara la no transmissió com la tasca d’alliberament educatiu dels vells punts de referència cultural, un llegat que fa nosa. Les visions del món, el pensament dels filòsofs, els textos clàssics, els criteris compartits de valoració ètica i estètica, passen a ser considerats ideològicament sospitosos, culturalment superats i pedagògicament una distracció superficial, un plaer decoratiu, un luxe innecessari. La cultura és ara accessible en l’immens banc de dades de la xarxa o està disponible a la web. Es confon així la possibilitat i l’habilitat d’accés amb l’aprenentatge i amb la tasca de socialització i educació per excel·lència: la transmissió cultural. La cultura és avui “allò que està emmagatzemat” i que “ens podem descarregar”, perquè en la societat líquida ha esdevingut una càrrega massa feixuga. Des d’aquesta perspectiva, ja no correspondria als centres educatius la tasca de transmetre tota una forma de coneixement general. L’herència rebuda (passat) és valorada com a inútil i obsoleta davant un món (futur) caracteritzat per feines que encara no existeixen, tecnologies encara no inventades i problemes encara impensats.

Bellamy utilitza la metàfora del “bagatge” cultural per explicar la nova situació. Per anar de viatge ens cal una maleta. Igualment, en el viatge del coneixement ens caldria també un cert “bagatge” cultural. Però en la nova concepció educativa, el millor és que la maleta sigui com més lleugera millor, una maleteta de cabina d’avió o, encara millor, un necesser, posem per cas. L’inherent de l’equipatge és que és voluminós, pesa, fa nosa, i que dificulta la llibertat de moviments. Per contra, ara es creu que seria millor interessar-nos per les qualitats essencials del viatger -aprendre sobre la marxa amb les seves competències, la seva originalitat, la improvisació, la lliure iniciativa... El greu perill és que si anul·lem la transmissió (“Vostè no ha de transmetre res”), anul·lem la cultura. D’acord amb la Unesco, “la cultura ha de ser considerada com el conjunt de trets distintius espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social i que abasta, a més de les arts i les lletres, les formes de vida, les maneres de viure junts, els sistemes de valors, les tradicions i les creences”. D’acord amb aquesta definició, l’error educatiu contemporani, al nostre parer, és que la cultura no és un “equipatge” (o una càrrega), sinó el nostre marc mental d’enquadrament de la realitat, aquell component inseparable de nosaltres que ens humanitza i ens permet justament viatjar, moure’ns, canviar, créixer, desenvolupar-nos.

Un segon factor lligat al nou context tecnològic i connectat amb el problema de la transmissió desafia igualment la tasca de la cultura: hem passat, en la modernitat, de la cultura impresa a la cultura audiovisual i ara mateix estem arribant a la nova cultura digital-visual (Nicholas Mirzoeff). Hem deixat enrere Gutemberg i McLuhan. Benedict Anderson va explicar molt bé que les nacions són comunitats representades i imaginades, creades en l’època de la cultura impresa, de manera que els lectors que compartien llengua, textos i determinats temes de discussió acabaven per sentir que entre ells hi havia alguna cosa en comú. La comunitat deliberativa acabava assumint l’autoconsciència de nació. Ara, i sobretot en el futur, la nova cultura digital-visual, és a dir, la nova modalitat de conversa digital predominantment visual, crearà noves formes globals d’experiència, noves comunitats virtuals, i farà que la gent torni a imaginar, remodelar i redefinir les seves filiacions i les categories de la seva identitat. El nou repte serà saber si la cultura i els centres educatius que fins ara l’havien preservat i transmès podran mantenir i vehicular una forma de conversa que asseguri la continuïtat de representació del nostre jo col·lectiu, ara també digital.