L’obertura catalana

[ Obertura catalana: En el joc dels escacs, obertura hipermoderna la idea fonamental de la qual és atacar el centre i el flanc de dama. L’inconvenient que té és que, a la tercera jugada, les negres saben què jugaran les blanques i prenen mesures en contra.]

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).

Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts. Entrem en el mig joc, aquella fase de la partida en què la majoria de peces ja han assolit un cert desenvolupament en l’espai de l’escaquer, cosa que permet definir les línies de joc avantatjoses o desavantatjoses dels dos actors.

La maniobra espanyola és ben patent, intenta combinar una línia tova envoltant de distracció, basada en la retòrica del diàleg, amb una línia dura d’atac, consistent a eliminar algunes de les peces majors de l’oponent (l’expresident, l’exvicepresidenta i dos exconsellers) i desgastar les seves defenses, utilitzant tota l’artilleria jurídica dels seus tribunals (Constitucional, Superior de Justícia de Catalunya i Suprem). És l’apoteosi, sens dubte, de la Brigada Aranzadi i el moment de glòria dels advocats de l’Estat reconvertits en ministres (amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant). [Brigada Aranzadi: “Conjunció d’alts funcionaris de l’Estat, magistrats i juristes, que vertebren el principal poder fàctic espanyol, una vegada que l’exèrcit ha deixat d’exercir aquesta funció”. La definició és del periodista Enric Juliana.]

Com en la Guerra Freda, el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.

La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte. Recordem, primer, els nous moviments realitzats. S’impulsa la creació del Pacte Nacional pel Referèndum; s’acorden les tres grans lleis de desconnexió -la de creació de la Hisenda catalana, la de creació de l’Agència de Protecció Social i la llei de transitorietat jurídica-; s’anuncia la convocatòria i celebració d’un referèndum legal i vinculant sobre el futur polític de Catalunya durant el 2017; s’inicia una important acció de projecció internacional, especialment en l’àmbit europeu; es decideix no assistir a la conferència de presidents autonòmics, per evidenciar d’aquesta manera la ruptura amb el règim autonòmic establert durant la Transició, i es reactiva la mobilització ciutadana com a conseqüència de la imminència dels judicis del 9-N.

El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim. Per exemple, el preu que va pagar al juliol passat per quatre paraules d’Obama (exactament quatre: “Una Espanya forta i unida”) va ser haver d’acceptar l’ampliació de la presència militar de les bases nord-americanes a Rota i Morón.

Aquest important moviment de peces de l’independentisme, com deia, ha anat acompanyat, tanmateix, de les pitjors mostres de tacticisme dels partits que integren Junts pel Sí (davant un possible avançament electoral) o de la pitjor mostra de rigidesa ideològica de la CUP (en la negociació dels pressupostos). Són els inconvenients d’exercir el lideratge compartit: tot el protagonisme es distribueix (i de vegades es fragmenta) en algunes de les peces majors i menors (com ara torres, alfils i cavalls). Hem decidit ficar molts galls al galliner i ara esperem que el resultat sigui miraculós. Com a Antoni Gaudí, als catalans no ens agraden les línies rectes, però de vegades aconseguim autèntiques genialitats, deia jo fa dos anys. Seguim encara aquí però, malgrat la complexitat de la partida i del model de lideratge triat, s’ha avançat molt. El problema és que, com en l’obertura catalana d’escacs, el marge per a les genialitats es redueix perquè el contrincant pot preveure els moviments i prendre’n mesures.

Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.