La crisi de la CUP i el lideratge de la nova política

Hom podria creure que el model assembleari no generaria disfuncions: res més lluny de la realitat

La crisi al secretariat de la CUP ha vingut acompanyada d’una carta explicativa dels dimissionaris en què reclamen un canvi real del funcionament intern de la formació i denuncien les actituds sectàries i maquiavèl·liques d’alguns dels seus membres, orientades a obtenir el control de l’organització. Hom podria creure ingènuament que el model assembleari no generaria disfuncions ni un intent lògic de control dels mecanismes de presa de decisió per beneficiar posicionaments concrets. Res més lluny de la realitat.

Un episodi semblant, tot i que més clàssic, acaba de passar al Parlament de Gibraltar. Marlene Hassan Nahon, integrant del partit dels socialdemòcrates de Gibraltar (GSD), feia pública el maig passat la seva dimissió desencantada amb la manera “autoritària i divisòria” amb què exercia el lideratge Daniel Feetham. “Em vaig criar amb un fort sentit dels valors polítics i em van ensenyar a lluitar pel que crec”. “Crec en un enfocament col·legiat en el qual el partit pot reunir-se i discutir idees i valors de manera oberta i democràtica, amb la intenció d’assolir un consens [...]. Crec que el partit GSD està sent conduït avui dia de manera autoritària i divisòria, cosa que està convertint l’ambient en tòxic per a mi. Aquesta situació m’està impedint el progrés de les meves idees i creences, i ha causat molta fricció entre la meva persona i el líder de l’oposició i altres al partit, i ha fet que la meva feina i els meus deures siguin pràcticament impossibles de dur a terme”. “En els últims mesos i en moltes ocasions m’ha semblat que qualsevol esforç per raonar amb Daniel Feetham i/o assessorar-lo ha estat interpretat per ell, i el més important, per «altres» dins del partit, com un intent de soscavar el seu lideratge”. De manera que la diputada entén que la seva posició dins del partit és “insostenible” i no li queda cap més opció que renunciar.

L’esquema clàssic de la vella política és tan bàsic com primitiu: màxima concentració de poder en una única persona i un estol de seguidors entusiastes i acrítics, que entenen la lleialtat com una derivada de la fe canina

Aquesta parlamentària tenia criteri propi. Deia que actuava i lluitava per conviccions i valors. I gaudia de prou autonomia per no haver de reproduir aquesta forma tan freqüent de dependència mercenària de molts polítics sense estudis acabats o experiència laboral i professió conegudes, que els impedeix sovint discrepar, dimitir o mantenir un nivell mínim de coherència amb els seus valors i creences. El seu model de partit incloïa la concepció d’una direcció col·legiada, la importància del debat d’idees i la construcció de consens entre els militants. Per aquest motiu, va denunciar una manera autoritària d’exercir el lideratge, que generava divisió i toxicitat en la cultura de la seva formació política.

Segur que estan d’acord amb mi que la situació relatada respon a un model molt freqüent d’entendre la pràctica del lideratge, tant en la política, com en l’empresa i fins i tot en les entitats associatives i no lucratives. “ Desengáñate, Àngel, en España liderar es responder a la pregunta ¿aquí quién manda?”, em deia una vegada Antonio Garrigues Walker. L’esquema clàssic de la vella política és tan bàsic com primitiu: màxima concentració de poder en una única persona; un estol de seguidors entusiastes i acrítics, que entenen la lleialtat com una derivada de la fe canina; absència total del debat d’idees i, per extensió, de qualsevol tipus de debat, i persecució i aïllament de qualsevol forma de dissidència. S’han fet mítiques algunes frases repetides durant la Transició: “ El que se mueve no sale en la foto, el que escribe se proscribe y el que habla se queda de cuartel”, “A fora hi fa molt fred” (encara que a dins hi faci molta vergonya), etc.

La majoria dels partits catalans s’han trobat en algun moment en una situació semblant. Daniel Ortiz, en el seu llibre Política i valors (2009), denuncia els mecanismes de coacció, a través del control de la por (temor a represàlies) en les votacions a mà alçada en les assemblees dels partits; o el perill que un petit grup dirigent (l’aparell) acabi segrestant el poder de tota l’organització. Els puc assegurar que Ortiz sabia perfectament de què parlava.

La patent i el crèdit bonista que una part de la ciutadania havia atorgat als representants de la nova política ja han quedat amortitzats

En oposició amb aquesta versió “tòxica” del lideratge (abús de poder, excés de personalisme, prohibició de les discrepàncies, seguidisme acrític...), qualsevol apel·lació -si encara té sentit- a una nova política hauria d’incloure no un rebuig als lideratges -això seria com llençar el nen amb l’aigua bruta- sinó una manera més oberta, col·legiada, participada i democràtica d’entendre’ls. La diputada Marlene Hassan havia estat formada en els valors forts de la política democràtica: la llibertat, el pluralisme, la transparència, el debat obert, la participació, la competència basada en el fair play, la selecció dels millors, la rendició de comptes... i va ser en nom d’aquests valors que va decidir militar al GSD. La seva renúncia, malgrat pertànyer a un Parlament tan petit com el de Gibraltar, fa mal a totes les democràcies. Perquè indica que entre el silenci dels xais o la sortida, continua sent dificilíssim trobar el camí del mig.

Ara la crisi esclata també en les formacions representatives de la nova política. Va començar l’octubre de l’any passat a Podem amb la reproducció dels tics de la “vella política”: la direcció ja no comptava amb les iniciatives dels cercles, les propostes de les assemblees ciutadanes no eren tingudes en compte, l’equip de Pablo Iglesias prenia les decisions de manera unilateral, l’activitat de les bases s’havia reduït més d’un 50%, de les prop de mil cèl·lules de debat i participació moltes havien desaparegut o estaven sota mínims, la jerarquia interna s’imposava…

La carta dels dimissionaris de la CUP furga en la mateixa ferida: “No podem continuar sent partícips ni legitimant el màxim òrgan executiu de la candidatura”, cal “recuperar la dignitat i la credibilitat de l’organització”, “fem una crida [...] a emprendre urgentment un canvi de rumb”, etc. Sigui vella o nova política, parlem del poder i de la seva bona o mala gestió. La patent i el crèdit bonista que una part de la ciutadania havia atorgat als representants de la nova política ja han quedat amortitzats.