Un lideratge delegat?

Avui comença l’enèsim intent de nomenament del nou president de la Generalitat, el primer després de l’aplicació de l’article 155. Aquest nomenament recaurà en la figura del diputat Quim Torra. Torra comparteix amb el seu predecessor, Carles Puigdemont, la condició anòmala de candidat in extremis, ja que Puigdemont va haver de substituir Artur Mas el gener del 2016, després d’un pacte d’última hora amb la CUP; i Torra és el quart candidat proposat per JxCat, després dels impediments del magistrat Pablo Llarena i el govern espanyol a acceptar els candidats anteriors, Puigdemont, Sànchez i Turull. A data d’avui, amb la sol·licitud del PP davant el TC perquè suspengui el vot delegat de Puigdemont i Comín i la incògnita de vot de la CUP, tampoc no queda clar que la candidatura de Torra arribi a bon port o que no s’hagi de tornar a ajornar.

La possible continuïtat parlamentària a distància dels diputats exiliats Comín i Puigdemont provoca una profunda incomoditat (per no dir pànic) en el govern espanyol, que voldria desempallegar-se definitivament de la seva presència i aspiraria a començar una etapa nova a Catalunya. Per contra, la connexió Torra-Puigdemont augura que l’escenari català post-155 serà molt semblant al pre-155. Les acusacions de “titella” contra Torra d’una part de la premsa espanyola indiquen indirectament això: que el diàleg-negociació que el govern espanyol es va negar a mantenir amb Puigdemont l’haurà de fer ara (si és que mai el fa) amb la figura interposada del nou president. El poder del vot delegat de Puigdemont el convertiria (des d’Alemanya o des de la presó d’Estremera) en un líder ventríloc i, segons aquesta imatge, faria de Torra un simple ninot que mouria els llavis.

Aquesta estratègia espanyola pressuposa, erròniament, com ja es va veure en el cas d’Artur Mas, que tallant el cap del líder anterior tot serà diferent o que la reclamació independentista s’aturarà. La militància de Torra, vinculada a l’ANC, Òmnium i JxCat, indica més aviat tot el contrari. I el recorregut fet per Puigdemont en els dos últims anys exemplifica molt bé la capacitat de renovació dels lideratges de l’independentisme.

¿Serà, doncs, el lideratge de Torra un lideratge delegat? Al meu parer, serà més aviat un lideratge situacional (evidentment, tots ho són), depenent en part del vincle amb el president a l’exili i, sobretot, de com es descabdellin els esdeveniments interns (amb els seus socis, amb el sobiranisme cívic, amb les diverses forces parlamentàries) i els esdeveniments externs (iniciatives -per dir alguna cosa- del govern espanyol, cabrioles del delegat del govern, moviments dels jutges i la fiscalia, senyals europeus, etc.). En un escaquer on no domines les regles del joc i on qualsevol previsió és incerta i volàtil, es fa molt difícil portar la iniciativa mitjançant un full de ruta estructurat o un pla estratègic quadriculat.

Nassim N. Taleb, un pensador fonamental, sembla suggerir per a aquests temps disruptius la figura dels líders antifràgils. La resiliència aguanta els xocs i ens permet sobreposar-nos a l’adversitat; l’antifragilitat, en canvi, ens millora. El moviment independentista, si vol sobreviure, haurà d’inventar un mecanisme d’autoregeneració permanent que aprofiti els successos aleatoris, les crisis imprevisibles, els factors desencadenants d’estrès i amenaça i la volatilitat per fer-se més fort i beneficiar-se’n en lloc de patir-los. Puigdemont, i ara Torra -malgrat el neguit ciutadà-, hauran d’aprendre a sentir-se còmodes en l’aleatorietat, el desordre, els errors, l’estrès i la incertesa. L’antilideratge de Rajoy ha consistit majoritàriament a no prendre decisions o a prendre-les de manera reactiva. El lideratge antifràgil i antidòcil de Torra haurà de consistir a prendre decisions en condicions d’opacitat ambiental, s’haurà de preparar per al que no ha succeït abans. L’antilideratge necessita i vol tranquil·litat, continuïtat, repetició, inèrcies i rutines; el lideratge antifràgil, en canvi, brolla del desordre. Per a l’antilideratge, el vent apaga l’espelma. Per al lideratge antifràgil, el vent aviva el foc. Taleb ens convida a actuar com el flâneur racional, algú que pren a cada pas la decisió oportunista de revisar el seu pla (o destí) per impregnar-se de nous elements basats en la nova informació que va obtenint. Aquesta cerca de l’opcionalitat basada en petits i constants arranjaments pot no tenir res d’heroica, però pot ser la més efectiva per a l’etapa de Quim Torra.

Algú, amb raó, podria fer ara i aquí una apologia o tenir enyorança dels lideratges avorrits i previsibles, però em temo que tot indica que seguirem vivint perillosament. Rousseau, citant Maquiavel, ens recordava que “una mica d’agitació dona recursos a les ànimes i el que fa que l’espècie prosperi no és la tranquil·litat, sinó la llibertat”. Crec, doncs, que seguirem en l’agitació.