Ramon Llull: elogi de la malaltia mental

Llull, el doctor il·luminat, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental

En tot l’Any Llull gairebé no s’ha parlat de la seva malaltia mental, com si reconèixer que potser tenia una malaltia mental posés en qüestió tota la seva obra, tot el que va dir i tot el que va fer, quan és tot el contrari. Podríem considerar, de fet, que gràcies a la seva possible malaltia mental va poder realitzar una obra tan important.

Ramon Llull era un home extraordinari des de molts punts de vista, i d’una gran capacitat mental i espiritual. Va viure una vida intensa i llarga; va morir prop dels 85 anys, cosa gens freqüent a la seva època, i va demostrar també en això una fortalesa física envejable. Ens llega una obra prolífica i també autobiogràfica a la Vida coetània, que ens permet endinsar-nos en la seva personalitat. No del que ha escrit sinó de qui ho ha escrit.

Es diu de Llull que és un místic, un poeta, un teòleg, un filòsof, un científic, un polemista, un missioner, cosa que és veritat, i a més a més és el gran creador de la nostra llengua, que avui denominem catalana. Destaquen la seva intel·ligència, la seva ambició i la grandiloqüència de les seves idees. Llull era una persona normal no corrent. Ens és molt fàcil catalogar com a malalt mental un marginat social, un tirà, però catalogar de malalt mental un gran savi, el creador de la nostra llengua, es considera una ofensa. Doncs sí, Llull, el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental.

Podríem considerar que Llull va realitzar una obra tan important gràcies a la seva possible malaltia mental

En efecte, després d’una joventut molt inquieta i gens monòtona, la vida li fa un tomb quan té, durant cinc dies, les al·lucinacions en les quals veu Crist. Li apareix un deliri psicòtic estructurat, sistemàtic i centrat en la idea de predicar i escriure el llibre contemplatiu en Déu, l’ Ars. Diu que és Déu qui li dicta “el millor llibre del mon”, i és pròpiament el deliri

La vida de Llull es mou constantment entre acció i contemplació. Amb una activitat frenètica, va escriure més de 285 llibres, va fer freqüents viatges arreu del món i va viure períodes de retir contemplatiu en els quals entra en depressió pel desconsol de no poder aconseguir convèncer musulmans i jueus de convertir-se al cristianisme. Ho explica a la seva obra El desconhort. És com una muntanya russa de la qual no poden baixar les persones amb trastorns bipolars o maníacs depressius. També veiem uns trets obsessius i compulsius tant en l’obstinació per triomfar en la seva missió com en la necessitat de seguir un ordre i en la numeració exagerada dels seus escrits, en què pot fins i tot posar número a les estrofes. Així, per exemple, l’obra de contemplació en Déu la divideix en cinc llibres perquè Jesús va tenir cinc llagues, cada llibre en quaranta capítols perquè va fer dejuni quaranta dies al desert, i cada capítol en tres-centes seixanta-cinc apartats perquè Déu va voler dividir l’any en tres-cents seixanta-cinc dies, etc. També en l’obra poètica Llibre d’amic e amat escriu un vers per a cadascun dels dies de l’any.

Moltes de les persones que hi han vist més enllà, que han treballat amb la seva obra més enllà dels límits, han patit algun trastorn mental

La malaltia mental ha estat un denominador comú en molts dels nostres savis, dels grans creadors de la filosofia, la ciència i la mística. Citem Kant, el gran creador de la filosofia moderna, un home estrany i obsessiu que no es va moure de la seva ciutat natal; la gent posava l’hora, les cinc de la tarda, quan passejava per davant de l’església. O Hegel, home de reconeguda fragilitat en la seva salut física i mental. O Marx, el gran analista de l’economia capitalista i creador de la principal teoria sobre el canvi social, els fills del qual morien de fam mentre ell treballava dia i nit en la seva obra El capital. O Nietzsche, del qual sabem que va morir completament fora de si. O el gran poeta Rilke o Virginia Woolf, tots dos amb diferents però importants trastorns de personalitat... I així podríem fer una llista molt llarga.

Moltes de les persones que hi han vist més enllà, que han treballat amb la seva obra i per les seves creences més enllà dels límits, han patit algun trastorn mental, o, més ben dit, ha estat el seu trastorn el que les ha ajudat a veure-hi més enllà, a imaginar nous paradigmes per entendre la realitat i imaginar un nou futur, i també a treballar amb rigor i mètode més enllà del que és imaginable. Ramon Llull és un d’aquells casos que, amb la seva malaltia, han fet avançar la humanitat.

No deixem que finalitzi l’Any Llull sense elogiar les persones amb malaltia mental, tant per la seva alta contribució a la nostra civilització europea com per la seva contribució quotidiana.