Publicitat
Publicitat

Ai, Europa!

Si l’independentisme diu no a Espanya però a Europa, l’unionisme diu Espanya sí i Europa també. No deixa de ser curiosa, la coincidència; encara més tenint en compte que tant el 1714 com el 1936 i el 1944 -és a dir, sempre que ha calgut- Europa va afavorir més Espanya que Catalunya.

Segurament no estem parlant de la mateixa Europa; o, en tot cas, no hauríem de fer-ho. També d’Europes n’hi ha dues, com passa a Espanya i potser a tot arreu. Per començar, mentre que Europa és un mosaic de pobles i cultures, la Unió Europea és, des del seu inici, un afer d’estats i un negociat harmonitzador en benefici del mercat únic. Podem, doncs, tenir molt clara la nostra ubicació al mosaic europeu però, segurament, caldria definir-la molt millor pel que fa a la UE i no pas conformar-nos a pensar que n’hi haurà prou esdevenint estat. D’entrada, perquè tampoc aquesta vegada no ens ho posaran fàcil. Per continuar, perquè també al consell d’estats europeu hi ha estats i estats. Hi ha els centrals, amb França i Alemanya com a pares de l’invent per deixar d’esbatussar-se i, potser, per satisfer la seva expansió repartint-se el continent; i hi ha la perifèria, més o menys tinguda en compte segons si és més o menys a prop del centre, ja sigui geogràficament o conceptualment. I és aquí on cal definir un perfil propi.

Per exemple: ¿volem la mateixa unió fiscal europea que aquests dies defensa la Moncloa, és a dir, una unió fiscal que al capdavall suposi uns dèficits fiscals recurrents que, com bé sabem, sagnen unes regions i congelen en l’endarreriment les altres? ¿Podem no creure en una Espanya federal i defensar alhora una Europa federal? ¿No seria molt millor un esquema confederal, amb un principi de subsidiarietat sagrat i una gestió dels afers comuns doblement tutelada pel Parlament europeu i els Parlaments nacionals?

Mirem de què li serveix a Grècia ser estat i formar part del Consell d’Europa! Revisem, per exemple, a qui convenien els baixos tipus d’interès que fixava el BCE quan hi havia la bombolla de crèdit. I mirem com la Gran Bretanya s’acosta i s’allunya de la UE segons com li convingui. Els grecs van lliurar-se confiadament; els britànics, en cap moment. ¿Nosaltres no devem estar sent massa càndids en l’aproximació a la UE?

Malgrat que té pendent formalitzar-ho, Catalunya ha deixat anar les amarres amb Espanya i els seus ciutadans i empreses transiten per altres horitzons; tot i així, encara estem més atents a la formalització de l’adéu a Espanya que a fixar el rumb i el port d’arribada, tot i que, de fet, la formalització definitiva de l’adéu depèn de la visibilitat que tingui el futur que dibuixem!

I la UE, tal com és avui, no permet albirar un futur tan prometedor com ho semblava quan Espanya hi va entrar. De fet, la UE actual és encara molt poc més que un mercat únic; és a dir, un espai on sobretot regna la competència en tots nivells: per atreure talent i rebutjar refugiats polítics, apel·lant si cal a una excepció dels Tractats, o per atreure capital i empreses fent servir, si cal, acords de privilegi fiscal ( tax rulings ) o estratègies de dúmping social. Entrar, doncs, en aquesta UE, i no veure’s com avui es veu Grècia, demana estar en condicions de competir; és a dir, de ser prou competitius. I això, tant si es vol construir i mantenir un estat social, tal com volem nosaltres, com si es volgués ser plataforma d’arribada de maquilas o destinació turística, com alguns es poden veure obligats a ser.

Aquest és, precisament, el drama grec actual. Syriza té tota o molta raó, però no té els diners; el deute potser es pot ajornar i fins i tot reduir, però difícilment pot augmentar. Inversament, la troica potser no té raó però té els diners. És injust, cert, però la relació entre països, ¿quan ha estat presidida per la justícia i no per les relacions de poder? També les revoltes i les emancipacions nacionals han hagut de comptar amb prou diners i prou força; mai ha estat suficient tenir raó! És un aspecte que l’esquerra radical a casa nostra també ha de tenir en compte; les retallades de Mas i de Rajoy, tot i que les poguessin aplicar de gust, tenen origen en l’austeritat decretada a Europa, una austeritat justificada per la nostra acumulació de dèficits exteriors fins a conformar un deute exterior colossal.

Hi ha alternatives, esclar, es poden mutualitzar els deutes i establir un mecanisme per reciclar els superàvits, com proposa Varufakis; però qui convenç els creditors? I encara més: ¿és de debò un esquema consistent a mitjà i llarg termini? ¿No és l’esquema del qual volem sortir?

Catalunya ha de començar a fer sentir la seva veu a Europa i la UE, i no tan sols per demanar ajuda i reconeixement; també per participar en la seva construcció. I ho ha de fer des del Parlament i des de la societat civil. De la mateixa manera que hem trencat amarres hem de començar a configurar el nostre port d’arribada. Altrament, potser no hi arribarem.

*L’autor és president de la Comissió d’Innovació del Col·legi d’Economistes

Riure, malgrat tot