Elusió fiscal i pressupost europeu
Aquesta setmana el Parlament Europeu ha aprovat dos importants elements força correlacionats: el pressupost del 2016 i les recomanacions per acabar amb l’elusió fiscal que ha proposat la comissió d’investigació TAXE. Qüestions correlacionades, d’entrada, perquè el volum d’elusió fiscal és similar al del pressupost europeu: al voltant dels 150.000 milions d’euros/any. Altrament dit, el pressupost europeu es podria doblar i assolir una dimensió més proporcionada amb els problemes que ha de resoldre simplement acabant amb l’elusió fiscal, que d’alguna manera genera la mateixa UE en facilitar la mobilitat del capital i consentir, alhora, que els beneficis se’n vagin allà on no paguen o gairebé no paguen impostos.
Que les multinacionals utilitzin tots els marges legals per no pagar impostos no és cap sorpresa. La nostra Grifols acaba de comunicar que gestionarà la “tresoreria” a Irlanda, un país que ha fet dels privilegis fiscals una palanca per atraure empreses com Facebook, Pfizzer, Apple... ¿Per què no ho hauria de fer si allà no paga o com a molt paga un 6,5% sobre els beneficis i aquí hauria de pagar, en teoria, tres vegades més? Si no ens agrada o, més ben dit, si no ens ho podem permetre, només hi ha una via: imposar l’harmonització fiscal arreu d’Europa i impedir alhora que Europa faci de paradís fiscal en relació als capitals de tercers països -una qüestió en què Espanya excel·leix, furtant a països africans i llatinoamericans els impostos que tant els calen.
En la seva reivindicació de sobirania fiscal, els països de la UE demostren una miopia escandalosa. ¿Quina sobirania, quan de fet estem en una mena de cursa per cobrar menys, perquè si volem cobrar més ens fugen les empreses i els capitals? Només el col·lectiu de contribuents captius -format per professionals, treballadors i petites empreses- acaben sent víctimes d’una sobirania estatal que acaba carregant-los amb els impostos que els grans no paguen.
Atès que els beneficiaris directes del mercat únic són les empreses que hi operen, ¿no tindria sentit que col·laboressin en el seu manteniment i que paguessin els impostos a nivell comunitari? És a dir, que paguin allà on generen beneficis, que al capdavall és al conjunt del mercat únic. Això permetria, bé augmentant el pressupost comunitari o bé reduint en paral·lel les contribucions estatals que ara l’alimenten, que la UE tingués uns veritables recursos propis i pogués aplicar-los en benefici del conjunt, de manera que així fos menys dependent d’uns estats que miren exclusivament pel seu benefici, i molt sovint a costa del veí.
Tan difícil que és augmentar aquest pressupost comunitari -malgrat les evidents necessitats per afrontar qüestions com la crisi dels refugiats i l’econòmica, les desigualtats socials i les disparitats regionals, la lluita contra el canvi climàtic i la necessària transició energètica-, resulta paradoxal que els estats no vulguin acabar de debò amb una elusió fiscal absolutament escandalosa, que a més d’injusta fa miques els fonaments de l’edifici comunitari. Que davant d’això un suposat socialista com Schulz impedís dimecres la continuació del comitè especial TAXE és francament decebedor.
A manca d’una harmonització fiscal europea justa, ¿la Hisenda catalana també haurà d’entrar en una competència fiscal entre estats que acaba beneficiant exclusivament els més rics? ¿Com es pot fer un país equitatiu i eficient si manquen els recursos necessaris per construir-lo? Malauradament, els obstacles no només arriben de Madrid. Rere un cim sempre n’hi ha un altre. I la necessitat de romandre ferms i dempeus no és mai passatgera.
