Rics o rucs?

L’actual sistema autonòmic i el seu finançament han agreujat les desigualtats regionals

Com ja han comentat en aquestes pàgines Albert Carreras i Josep Reyner amb Eduard Garcia, l’economista francès Thomas Piketty, que té el rar privilegi d’haver fet un bestseller amb un llibre d’economia, ha dedicat a Catalunya sis pàgines de la seva última obra. Suficients per concloure que això de l’independentisme és un caprici egoista dels catalans; més en concret, dels rics catalans. I que és, de fet, el resultat d’haver-los donat la mà i que ara vulguin el braç sencer.

Hom esperava que algú preocupat per les desigualtats parés atenció al fet que, amb quaranta anys de funcionament, l’actual sistema autonòmic i el seu finançament han agreujat les desigualtats regionals en comptes de reduir-les. Més concretament, Madrid ha millorat de manera colossal, en pes econòmic i en PIB per càpita; Catalunya ha resistit en pes econòmic però no en PIB per càpita; Euskadi a l’inrevés, ha perdut pes econòmic però no PIB per càpita, i la resta de comunitats han perdut més o menys pes econòmic i també PIB per càpita en termes relatius.

Paradoxalment, l’especialista en radiografiar i lluitar contra la concentració de riquesa no veu cap problema en el fet que a Espanya s’hagi concentrat a la capital de l’Estat, que com a bon jacobí deu entendre una mena de tresor nacional al servei de tothom, i en tot cas un peatge que les províncies han de pagar de grat. En conseqüència, l’arbitrària concentració d’inversió pública a Madrid, que sens dubte explica el seu creixement continuat des de 1940, tampoc no li sembla un problema.

No nega, això és cert, l’existència d’un dèficit fiscal a Catalunya, però considera just i necessari que les regions riques aportin més que no reben, i viceversa, que les pobres rebin més que no aporten. Seria l’aplicació de la vella idea comunista d’aportar segons les possibilitats i rebre segons les necessitats, si fos correcte tractar una regió com si es tractés d’una persona. Però no ho és, de correcte. De fet, és tremendament incorrecte i porta a conclusions tremendament equivocades.

Com molts altres economistes, Piketty mesura la riquesa regional pel seu PIB per càpita, que és el resultat de dos factors: el valor afegit per treballador i la taxa d’ocupació. Per tant, amb un valor afegit per treballador baix o mediocre es pot obtenir un PIB per càpita prou alt si la taxa d’ocupació és molt alta, que és precisament el cas de Catalunya i encara més de les Balears, on el percentatge de població que treballa és força superior a la mitjana estatal. I això ens fa rics o rucs?

El que això fa és que la nostra contribució fiscal sigui molt alta, atès que les rendes del treball, incloses les cotitzacions socials, tributen moltíssim més que les del capital. Per aquest motiu, el saldo fiscal regional, sigui dèficit o superàvit, depèn bàsicament del seu diferencial d’ocupació respecte a la mitjana. Allà on l’ocupació és superior, com històricament ha estat el cas dels Països Catalans i més recentment de Madrid, es genera un dèficit fiscal proporcional. I viceversa, allà on la taxa d’ocupació és inferior a la mitjana, s’obté un superàvit fiscal. 

El dèficit fiscal el suporta la població de les regions on més gent hi treballa i el superàvit el gaudeix la població de les regions amb menys treballadors

Per tant, el dèficit fiscal el suporta la població de les regions on més gent treballa i el superàvit el gaudeix la població de les regions amb menys treballadors; ja sigui perquè tenen molt atur o perquè tenen un percentatge més baix de població disposada a treballar. Res a veure, doncs, amb la redistribució entre rics i pobres que Piketty beneeix. I res que es pugui resoldre si no és canviant radicalment el sistema de finançament o bé reduint els diferencials d’ocupació regionals.

Quina llàstima que una ment tan brillant com la d’aquest economista no hagi estat capaç de treure’s les ulleres jacobines i no ens hagi ajudat a entendre les causes d’aquest diferencial d’ocupació regional persistent i la incapacitat del sistema de finançament autonòmic per reduir-lo. Aquest seria el debat que valdria la pena fer amb ell i amb tants altres defensors d’un sistema que s’ha demostrat absolutament fallit, atès que ha estat incapaç de reduir les disparitats.

Quina llàstima que no ens hagi ajudat a entendre la incapacitat del sistema de finançament autonòmic per reduir aquest diferencial d’ocupació regional persistent

Perquè, al capdavall, el dèficit fiscal no és el problema; ho és la seva recurrència crònica. Si hagués servit per assolir l’objectiu que el justifica, que no és altre que reduir les disparitats, automàticament hauria anat minvant fins a desaparèixer. Més exactament, fins a deixar com a romanent i ben clar el dèficit d’inversions estatal, la resolució del qual seria molt més fàcil, atès que es tracta d’una simple arbitrarietat de l’Estat.