La UE al rescat

La iniciativa pública ha de jugar fort en l'àmbit de la transició energètica

Reobertura de les terrasses de la Plaça Reial de Barcelona, el dilluns 25 de maig. El turisme i l'hostaleria preveuen un any difícil i s'intensifica el debat sobre la resposta a la crisi. / Francesc Melcion

Part mitjançat préstecs i part amb transferències, la UE va encaminada a socórrer els estats membres més afectats pel covid-19; és a dir, principalment Espanya i Itàlia. Es tracta, sens dubte, d’una bona notícia. Tanmateix, una bona notícia no exempta d’exigències. Al capdavall Espanya, juntament amb Grècia, Irlanda i Portugal, va ser un dels països que més diners va rebre de la UE abans de la seva expansió cap a l’est, i aquests diners no van evitar la fallida i el posterior rescat de tots quatre països. Tampoc no en va ser la seva causa directa, és cert, però posa en evidència que, més important que rebre diners, és el que es fa amb aquests diners.

Tota transferència rebuda de l’exterior impulsa la demanda interna del receptor, via salaris i beneficis més alts. I si això no dona lloc a un augment equivalent de l’oferta interna, suposarà una pèrdua de competitivitat i una perpetuació de la necessitat de noves transferències fins que el donant digui prou. I, aleshores, les ben sabudes retallades.

En altres paraules, si els diners rebuts serveixen per a inversions amb capacitat de retorn, perquè augmenten la capacitat productiva i/o la productivitat, llavors certament suposen un impuls positiu per al desenvolupament econòmic; però si s’empren per finançar despesa o inversions sense retorn, com en el passat recent va ser l’AVE, no són sinó una fugida endavant; és a dir, pa per avui i res per demà.

Cal recordar que el Pla Marshall, tantes vegades esmentat en els darrers temps, va consistir en un finançament “condicionat” a la refeta industrial d’Europa i principalment tenia la naturalesa de préstecs. Ambdues coses van contribuir al seu èxit i van fer possible que resultés tant beneficiós per al donant, els EUA, com per als receptors, amb Alemanya en primer lloc.

Tant de bo el nostre país, que va arribar tard a l’estat del benestar, no arribi també tard aquesta vegada

Un èxit que fins avui no ha tingut la política de cohesió europea, amb transferències poc o gens condicionades i sovint mal emprades pels receptors. I encara l'ha tingut menys el model de finançament autonòmic, amb transferències interregionals permanents per finançar despeses que congelen, en comptes de reduir, les disparitats regionals.

La qüestió és especialment rellevant atès que Espanya i Catalunya, a més d’haver d’encaixar la pèrdua de PIB derivada del confinament, hauran de trobar alternatives a l'ocupació que el turisme deixarà de generar durant força temps; alternatives que alhora han de contribuir a equilibrar el saldo exterior, com també ho feia el turisme. Tot això, evidentment, demana inversió; molt especialment en formació professional, innovació empresarial i infraestructures clau.

Més complicat resulta identificar el sector o sectors concrets que han d’esdevenir alternatives de futur. En això la iniciativa privada juga amb avantatge respecte a la iniciativa pública, ja que es beneficia del mètode d'assaig i error de milions d’agents. En tot cas, la pública ha d’habilitar les oportunitats –educació i recerca– i fer una adequada gestió d’incentius; és a dir, premiar l’esforç i el talent.

Tanmateix, hi ha un àmbit en què la iniciativa pública ha de jugar fort i on no hi ha risc d’equivocació: el de la transició energètica; i no només impulsant la generació d’energia renovable sinó també millorant l’eficiència energètica, començant per la rehabilitació del parc immobiliari. De fet, la UE vol fer de la rehabilitació energètica un dels pilars de la recuperació econòmica, abocant-hi uns recursos que fins avui no hi eren.

La sanitat pública va conèixer un impuls sense precedents després de la Primera Guerra Mundial; i l’estat del benestar va emergir després de la Segona. Tant de bo el covid serveixi per construir uns sistemes socioeconòmics sostenibles i més equitatius. I tant de bo el nostre país, que va arribar tard a l’estat de benestar, no arribi també tard aquesta vegada i no malbarati novament el socors que la UE sembla disposada a donar.