Les conseqüències econòmiques del Covid-19

Atès que l’aturada no és total, assegurar una distribució homogènia de costos no és gens trivial

Captura d'imatge del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la seva compareixença de dimarts 17 de març des de la Moncloa / EFE

L’activitat econòmica que mesurem mitjançant el PIB és un flux de producció i consum de béns i serveis. Una producció feta sobretot per les empreses i un consum fet sobretot per les persones; ja sigui individualment o de manera col·lectiva i pagats mitjançant impostos. Un flux que es distribueix entre treballadors i propietaris; els primers a canvi de la seva feina i els segons en funció dels seus drets de propietat.

La propietat o patrimoni d’una societat és l’estoc físic acumulat d’una part del flux anterior –màquines, cases, cotxes, electrodomèstics– i/o drets a rebre una part del flux present i futur –diners, accions, préstecs, lloguers...

Una aturada de país com la que demana el Covid-19 suposa l’aturada del flux esmentat. Si més no, i en el millor dels casos, de tot allò que no és essencial (alimentació, medicaments, energia). En conseqüència, també s’ha d’aturar la seva distribució: salaris i dividends, d’una banda, però també hipoteques, cotitzacions, lloguers...

Alguns d’aquests elements s’aturaran de manera automàtica: els dividends en caure els beneficis; i els impostos, en disminuir la renda; però altres elements cal que s’aturin per ordre governamental: lloguers, hipoteques, quotes de préstecs, regulació temporal d’ocupació...

Molt em temo que amb les conseqüències econòmiques les coses aniran pel mateix camí: decisions tardanes i inadequades

Les possibles injeccions públiques de liquiditat no poden substituir el flux de béns i serveis que no es puguin produir. Més aviat acabaran en mans dels propietaris que no es vegin obligats a deixar de cobrar lloguers i préstecs, i a més alimentarien un procés inflacionari.

Aquestes injeccions de liquiditat són útils davant d’un xoc de demanda, però l’aturada actual sobretot suposa un xoc d’oferta. I pretendre mantenir la demanda quan cau l’oferta només comporta increments de preus.

Si l’aturada es distribueix homogèniament, un cop es reprengui l’activitat es podria tornar amb certa rapidesa a la situació anterior i l’any haurà tingut onze o deu mesos en lloc de dotze.

Si, per contra, no es distribueix homogèniament, aquells que vegin aturats els ingressos però no les despeses poden veure’s obligats a tancar les portes, si es tracta d’empreses, o veure’s desnonats i en situació de pobresa extrema, si es tracta de persones.

Atès que l’aturada no és total, assegurar una distribució homogènia de costos no és gens trivial. Caldrà establir correspondències amb la diferent pèrdua d’ingressos de cada persona i empresa. Complex, però la solució inversa, de mirar de compensar la pèrdua d’ingressos, tot i que més desitjable, és simplement impossible: els diners no poden substituir uns béns que s’han deixat de produir sinó, en tot cas, encarir-los.

Pitjor encara: si les administracions esgoten la seva capacitat fiscal ara, perseguint un impossible, no la tindran quan sí que seria útil; que serà quan s’acabi el confinament per impulsar una ràpida recuperació.

La pandèmia la superarà abans i millor la societat que hagi pres les decisions més adequades, una cosa que només els epidemiòlegs poden discernir. El mateix es pot dir de les seves conseqüències econòmiques, menys greus i duradores on millors decisions es prenguin. I en tot dos casos i com sempre, fent honor a la dita “Val més prevenir que curar”.

Malauradament, la prevenció no cotitza al mercat polític. Qui pot treure pit d’allò que es desconeix precisament gràcies al fet d'haver-ho evitat? De fet, que l'epidèmia s’hagi convertit en pandèmia es deu, precisament, a la manca de prevenció. I que a Madrid i al conjunt de l’Estat sigui avui més greu que enlloc, es deu a la mateixa manca de prevenció sumada a la tebiesa de les decisions preses quan ja el virus corria lliurement entre nosaltres.

I molt em temo que amb les conseqüències econòmiques les coses aniran pel mateix camí: decisions tardanes i inadequades. En conseqüència, l’escenari més probable és el d’una crisi llarga i amb uns costos desigualment repartits entre treballadors i propietaris, pagant molt més els primers, i amb una inflació que agreujarà el repartiment desigual.

Tant de bo m’equivoqui!