28/12/2016

Lliberticida

3 min

El fet que en la majoria dels meus articles defensi l’acció col·lectiva m’ha suposat un cert escrache digital, encara que lleu, de col·lectius llibertaris que m’acusen d’anar en contra de la llibertat individual. Però que sigui un col·lectiu el que em critica pel fet de no defensar prou els drets individuals, ¿no suposa una contradicció? Segurament, només en aparença. També la Revolució Francesa, quan la llibertat es va posar al frontispici de les nostres societats, juntament amb la fraternitat i la igualtat, va ser una lluita col·lectiva. I és que, en realitat, els graus de llibertat individual depenen sempre de l’entorn social.

Els grecs antics s’equivocaven quan a les seves tragèdies veien en el destí el límit de la llibertat de l’home, que vindria a ser una joguina en mans dels déus; s’equivocaven, perquè el veritable límit no és el destí sinó l’origen! És a dir, si aquest és en una favela o un palau; si va ser ahir, és avui o serà demà. Precisament per això trobem, dades en mà, que allà on es gaudeix de més llibertat individual és on l’origen es veu superat per la igualtat d’oportunitats, que és fruit de la justícia social amb què els revolucionaris francesos agermanaven la llibertat.

Certament, les dades també mostren que allà on la igualtat és imposada, la llibertat individual desapareix; és a dir, mostren que la llibertat és un preuat tresor que no es dóna als extrems alternatius d’organització social -liberalisme acèrrim o comunisme- sinó al bell mig; i sempre que en aquest bell mig es donin, a més, alts nivells de qualitat democràtica i d’eficiència econòmica, ja que només aquesta darrera pot permetre un estat del benestar susceptible de garantir la igualtat d’oportunitats.

Al meu entendre, els objectius que ha de buscar tota organització social haurien d’estar presidits pel binomi justícia social / llibertat individual. Uns objectius que a casa nostra són encara llunyans. A tall d’exemple, i segons l’Índex de Progrés Social elaborat per la UE, entre els seus 28 membres Espanya està en la posició 22 pel que fa a drets individuals i en la 19 pel que fa a llibertat d’elecció, i això com a resultat directe de la poca imparcialitat institucional (posició 19), l’alta corrupció (posició 16) i la baixa qualitat dels serveis públics (posició 16). Per això és fàcil d’entendre que una gran majoria de catalans tinguin clara la necessitat d’una (re)fundació social com més aviat millor i que vegin en la independència la via per assolir-la.

Deia Salvador Cardús en aquestes pàgines que l’estat propi és una aspiració natural d’una nació, prèvia a la discussió de com ha de ser aquest estat. Jo no hi estic gaire d’acord. En tant que origen, la nació que Catalunya és, i encara més la que era, limita la llibertat que un estat propi hauria d’eixamplar; mira cap al passat, del qual és la petja, quan el nou estat ha d’afrontar el futur: noves petjades d’una nació en construcció permanent.

El passat pot legitimar l’independentisme, però només un projecte de futur compartit serà capaç d’encoratjar i desfermar l’acció per assolir-lo. Encara més quan aquesta acció apunta a un suposat impossible, com deia el lehendakari Iñigo Urkullu que ho és la independència en un món globalitzat. Tot i que, ¿no deu ser més aviat el contrari? ¿No és precisament la globalització el que fa encara més necessària la capacitat de tenir veu als organismes multilaterals que han de governar-la? Igual que no hi ha llibertat individual sense justícia social, tampoc la globalització pot ser bona, i per tant sostenible, sense la independència de les parts; dit d’una altra manera, si la interdependència no es resol a partir d’acords entre iguals.

Per molt que els costi d’acceptar als llibertaris que em fan escrache digital, l’Univers sencer està fet de sistemes i subsistemes; cadascun dels quals amb una determinada composició d’elements, un entorn, una estructura i uns mecanismes de relació i funcionament. Res no és un àtom fora del seu sistema, un individu enllà de la societat ni la societat sense el seu entorn. La reivindicació de l’individu autosuficient que feia Defoe amb el seu Robinson Crusoe en realitat va ser el rèquiem de l’autor a una autonomia individual minvant com a resultat de la creixent divisió i especialització del treball. Alhora, la disminució de l’autonomia venia acompanyada d’una llibertat més gran, si més no potencial i socialment determinada.

stats