Paradoxes

Nietzsche deia que tot està prenyat del seu contrari. I això no és així només filosòficament sinó també en matèria econòmica. N’és un exemple l’enlairament i caiguda de l’euro. Amb la seva implantació, Alemanya va passar de ser el malalt d’Europa a liderar-la, i tot plegat amb una recepta que va començar a aplicar un socialdemòcrata, Schröder, i que duia per nom austeritat : contenció de la despesa pública i d’uns salaris que durant anys van créixer menys que la productivitat. Com a resultat, uns guanys de competitivitat brutals davant la resta de socis europeus, que s’expandien i veien augmentar els seus preus per sobre dels d’Alemanya, i que un cop dins l’euro no podien recórrer a la devaluació amb què habitualment compensaven les pèrdues de competitivitat. Per tant, aquests socis van haver d’aplicar també una dieta d’austeritat per recuperar la competitivitat i poder taponar la sagnia del dèficit exterior. I, en taponar-la, van fer possible que avui la UE tingui un superàvit comercial que fins i tot supera el xinès.

Pírrica victòria que pel camí ha escampat atur i pobresa i que ha deixat el conjunt de la UE en deflació i anèmia econòmica. I aquí ve la paradoxa: ara serà un republicà americà qui aconseguirà acabar amb l’austeritat europea, ja que té posat l’ull en aquests països que, com la Xina i Alemanya, sostenen la seva activitat econòmica i l’ocupació gràcies a la demanda dels EUA i els seus colossals dèficits públic i exterior. I encara més paradoxal: per aconseguir-ho a Alemanya tindrà l’ajuda de l’extrema dreta, que vol tancar les fronteres a la immigració i que amb això provocarà un inevitable increment salarial i més importacions. Per tant, una austeritat iniciada pel centreesquerra, imposada arreu d’Europa per la dreta i denunciada per l’esquerra, ara serà liquidada per l’extrema dreta. ¿Els ho haurem d’acabar agraint?

Sens dubte, acabar definitivament amb la política d’austeritat serà una bona notícia. Fer dúmping -no és altra cosa que guanyar competitivitat a còpia d’abaixar salaris- mai no és bo ni deixa de tenir efectes perversos. I si Alemanya es decideix a reduir el seu enorme superàvit comercial a còpia de substituir la demanda externa per demanda interna -despesa pública, pensions i salaris més alts-, els resultats econòmics poden ser força beneficiosos arreu d’Europa per a tothom. Però és vergonyós que hàgim de fer-ho forçats per l’extrema dreta, perquè, a més, la proposta populista/proteccionista és la pitjor resposta a un problema que no deixa de ser cert: una globalització econòmica sense una equivalent globalització/coordinació política que impedeixi les estratègies deslleials i el dúmping social i fiscal.

A mesura que les economies es fan més obertes, els seus respectius governs van perdent la capacitat per regular-les, assolir la plena ocupació i garantir una prosperitat compartida. Com passa amb el clima i la contaminació, que no coneixen fronteres i demanen la coordinació dels governs d’arreu, també una economia global necessita coordinació global per fer-hi front. Coordinació i certa coerció, a fi d’evitar els free riders, és a dir, aquells que s’aprofiten de l’esforç dels altres, ja sigui esdevenint paradís fiscal o simplement encongint la demanda pròpia per gaudir de la dels altres. Al capdavall, un món interconnectat fa dels diferents països una mena de vasos comunicants, i si un inverteix fort i els altres no, acabarà veient com creix l’economia dels altres i no pas la pròpia. Com va passar a Espanya amb el pla E de Zapatero, que no va aturar la destrucció d’ocupació però va fer augmentar el dèficit públic i l’exterior.

Que l’actual incapacitat de coordinació política global ens porti a l’altre extrem, el del proteccionisme, és la pitjor resposta de totes. Suposa encetar una guerra, ni que sigui comercial, i en totes les guerres perd sempre la tropa dels dos bàndols. I que en això ningú hi vegi un argument per a l’unionisme; la coordinació multilateral que és necessària globalment també ha de ser multinivell si volem garantir els drets dels ciutadans i els pobles. I en aquest sentit, costa d’allò més trobar el valor afegit del nivell que ocupaven els vells estats centralistes, prou grans per somniar que són alguna cosa i massa petits per ser-ho. Incloent-hi els EUA, que avui somnien a tornar a ser grans en comptes de voler ser millors i tenen estats com Califòrnia que volen la independència.