Publicitat
Publicitat

TTIP, ISDS: les sigles que ens amenacen

L’Anglaterra d’Adam Smith defensava el lliure comerç alhora que inventava el made in Germany per discriminar els productes de “baixa qualitat i baix cost” alemanys, una barrera no tarifària que va durar tant com va trigar Alemanya a fer productes de més qualitat que els anglesos. És un exemple del fet que, en realitat, el lliure comerç ha estat sempre defensat per poder vendre els nostres productes als altres i no pas per comprar-los els seus. Aquest també és el cas del tractat de lliure comerç i inversió amb els EUA (TTIP). El seu argument principal és garantir la supremacia dels estàndards occidentals davant del risc que s’acabin imposant els asiàtics. Un mercat de 850 milions de consumidors, al qual caldria afegir-hi els del tractat transpacífic (el TPP, acordat entre els EUA, Austràlia, el Japó, el Canadà, Singapur…), hauria de suposar una massa crítica de consumidors suficient davant dels més de 1.300 de xinesos i 1.200 d’indis.

Que passi o no com amb el made in Germany -o com més tard amb el made in Japan -, en què el que estava previst per discriminar negativament va passar a fer-ho de manera positiva, està per veure. També està per veure què pot passar dins d’aquest immens mercat únic sense una governança política equivalent. Un primer tast l’hem viscut amb l’esclat de la crisi financera global el 2007, fruit d’un procés de desregulació i globalització petit en comparació amb el que pretén impulsar el TTIP. Un altre tast és la mateixa Unió Europea, molt més econòmica que política, on els més competitius hi han sortit guanyant i els que ho eren menys hi han sortit perdent i han vist com es tancaven les seves empreses -60.000 a Catalunya- i com es disparava la taxa d’atur i de pobresa.

L’ajornament del debat que estava previst celebrar ahir al Parlament Europeu posa de manifest que els beneficis del TTIP no estan tan clars. Mancat d’una majoria favorable a priori, el president Schulz va preferir silenciar un debat que és ben viu a tot Europa i que ha estat precedit per la recollida de milions de firmes contràries al tractat, o si més no a la clàusula per dirimir mitjançant un arbitratge privat els conflictes entre empreses i estats.

Per als convençuts de les virtuts del mercat i la competència, més lliure mercat és sinònim de més eficiència en l’assignació de recursos i, per tant, uns productes millors i més barats. En conseqüència, els consumidors hi guanyen, però ¿i els treballadors també? O encara millor: ¿i els ciutadans? No sorprèn que, en el document preparat per l’europarlamentari socialista alemany Bernd Lange que s’havia de votar, no s’esmentin els ciutadans i sí, profusament, els consumidors. Que no deixa de ser una de les cares dels ciutadans, és cert, però només una. Falta, si més no, la seva part activa com a treballadors assalariats o professionals, com a estudiants o com a jubilats. Els estudis més optimistes, fent servir els mateixos models economètrics que no van ser capaços de predir la crisi el 2007, xifren en milions els nous llocs de treball que es crearan; els més pessimistes, fent servir models alternatius, una xifra similar de nous aturats, i la mateixa Comissió Europea no s’atreveix a dir quants se’n crearan o destruiran, però calcula en un milió les recol·locacions que caldran. És a dir, el que és segur és la destrucció de llocs de treball actuals, i el que no sabem és on aniran a parar els estalvis equivalents: ¿quins productes i inversions generaran, i quants llocs de treball? En tot cas, amb l’atur que té avui Europa no està gens clar de quina manera la destrucció de llocs de treball acabarà generant-ne més.

I els llocs de treball no són l’única incògnita. El següent dubte important es refereix als estàndards que acabaran regint un cop s’hagin d’homologar els dels EUA -en general més laxos en drets laborals, seguretat alimentària, medi ambient i salut pública- amb els més exigents de la UE. Si el criteri per dirimir-ho ha de ser econòmic, el dubte queda resolt, i els beneficis dels ciutadans, fins i tot com a consumidors, encara són menys evidents.

Llavors, ¿hi ha algú que hi surti guanyant clarament? El benintencionat Bern Lange, que per alguna cosa és membre d’un partit que es diu socialista, afirma que les pimes, atès que les barreres no tarifàries els resulten més insalvables que no a les empreses grans. Però ¿qui pensa que una pime podrà atendre un mercat de prop de mil milions de consumidors? De les economies d’escala d’un mercat tan gran, ¿en gaudirà cap pime? Ben al contrari, el més probable és que hi hagi, en terminologia Schumpeter, una “destrucció creativa” de milions de pimes i que només sobrevisquin les que deixin de ser-ho per passar a ser grans o, si més no, mitjanes. I això hauria de preocupar, i molt, el nostre teixit empresarial, conformat per una majoria de pimes amb una dimensió insuficient, fins i tot per al mercat europeu.

Així, els potencials beneficiaris d’una ampliació del mercat com aquesta són les grans empreses: les que ho són i les que s’hi converteixin. Les mateixes empreses, per si la cosa falla, volien incloure una clàusula de salvaguarda davant de possibles minoracions de beneficis derivades de noves iniciatives legislatives. És el conegut ISDS, l’element que més crítiques ha suscitat -l’arbitratge privat entre empreses i estats-; el que en les recomanacions de l’informe ajornat del Parlament Europeu es deia que ja no es diria ISDS, però que seria un ISDS -en una trampa com ara la utilitzada en el cas de la troica, que ha passat a ser denominada “les institucions”, i tots tan contents-. Afortunadament no va colar. Els socialistes no sabien quina cara fer davant dels seus electors i van preferir retornar l’informe a la comissió de Comerç Internacional. En sortirà en un parell o tres de mesos, previsiblement amb un ISDS més edulcorat que, si més no, eviti donar privilegis a les empreses foranes. No es preveu que reculli, en canvi, la Citizens Act que alguns grups reclamen per garantir els drets dels ciutadans. ¿Potser fa por que cap assegurança pogués cobrir les reclamacions que podrien derivar-se’n?

En definitiva, el més probable és que el TTIP acabi sent aprovat un dia o altre i, al meu entendre, que sigui un monstre que ens acabi devorant. Llavors, com passa ara amb la UE, ens lamentarem de la falta d’instruments per governar-lo i, qui sap, potser encara hi haurà qui dirà que si el mercat ha fallat, el que cal és encara més mercat.

*L’autor és president de la comissió d’innovació del Col·legi d’Economistes

Riure, malgrat tot