RADIOGRAFIA ECONÒMICA A L’ESTAT DE LES AUTONOMIES (3)

La factura social del dèficit fiscal català

La manca d’inversió pública a Catalunya, molt sovint compensada amb inversions privades, fa augmentar el cost social

Si durant el període 1980-2016 Catalunya ha mantingut el seu pes econòmic -aportant sempre al voltant del 19% del PIB espanyol- i la seva posició relativa en termes de PIB per càpita -al voltant del 120% de la mitjana-, de què es queixa? Al capdavall, ¿no compensa el seu dèficit fiscal amb el superàvit comercial que obté de la resta de l’Estat, com es diu sovint?

Començant per aquesta segona pregunta, convé explicar una vegada més que la relació és inversa: l’existència d’un dèficit fiscal obliga a tenir superàvit comercial, atès que si algú produeix per 100 i en disposa 90 per gastar i invertir, per força haurà de vendre a fora més del que compra. Per contra, tenir un superàvit comercial no obliga a tenir dèficit fiscal, com podem veure que passa a Alemanya, amb un enorme superàvit comercial exterior i cap dèficit fiscal amb la resta del món. O la mateixa Catalunya, que avui dia obté bona part del seu superàvit gràcies a les operacions que fa amb la resta del món. En tot cas, el que implica un superàvit exterior és una producció superior a la demanda interna: es ven a fora tot el que no es consumeix o inverteix a dins. I això porta a una segona pregunta.

Sense dèficit fiscal, la demanda interna a Catalunya podria ser superior; bé amb més inversions, cosa que afavoriria més creixement econòmic, bé amb salaris i despesa pública més alts, cosa que afavoriria més benestar social. Pel que fa a unes inversions més altes i els seus efectes, caldria una anàlisi contrafactual per esbrinar on seríem sense dèficit fiscal; per bé que el creixement espectacular de Madrid ja ens en dona pistes. Pel que fa als efectes d’un despesa pública més alta, disposem de prou dades per calcular l’alt cost social que suposa l’actual infrafinançament de la Generalitat.

Disposem, per exemple, de l’índex regional europeu de progrés social, que va ser publicat per la Comissió Europea l’any 2016 per primer cop. Catalunya, que per PIB per càpita ocupava la posició 68 entre les 272 regions europees, passava a la posició 163 en termes de progrés social; darrere d’onze comunitats autònomes espanyoles, vuit de les quals amb menys PIB per càpita! I atès que l’índex de progrés social es calcula a partir de dades relatives a educació, sanitat, habitatge, medi ambient... i fins a cinquanta factors que en la seva gran majoria depenen del seu finançament públic, és evident que el dèficit fiscal és en molt gran part responsable d’aquest baix nivell de progrés social a Catalunya, com ho és a les Balears. Pel mateix motiu, no és sorprenent que comunitats receptores habituals de transferències fiscals tinguin un nivell de progrés social més alt; o que el tinguin molt més alt les comunitats forals, gràcies al seu concert econòmic, i també Madrid, on el seu suposat dèficit fiscal queda àmpliament compensat per les molt superiors inversions rebudes.

A sobre, sous baixos

De fet, la manca d’inversió pública a Catalunya, molt sovint compensada amb inversions privades, fa augmentar el cost social: escola i sanitat concertades, peatges...; alhora que suposa un obstacle a la cohesió social, en la mesura que uns serveis públics insuficientment dotats expulsen cap a alternatives privades una part de la societat. A més, el superàvit comercial que el dèficit fiscal obliga a obtenir demana una competitivitat que suposa salaris més baixos dels que es correspondrien amb la nostra productivitat. És a dir, no només disposem de menys recursos per redistribuir sinó que també és pitjor la predistribució, mesurada en percentatge salarial respecte al PIB. Aquesta qüestió l’ampliarem al següent article.

En definitiva, tot i que Catalunya ha mantingut pes econòmic i PIB per càpita en termes relatius, l’actual model autonòmic li ha suposat menys creixement potencial, com evidencia la concentració d’inversions i creixement espectacular de Madrid, i, sobretot, li ha suposat un enorme cost social que alimenta, més enllà de banderes, els anhels de canvi radical. Que aquest model tampoc no ajudi les comunitats menys desenvolupades a convergir amb les que ho són més (és a dir, que, a més d’injust, és ineficient) hauria de ser motiu suficient per replantejar-lo per complet. Això no passa per la tan sovint reclamada ordinalitat, que dona per bo que les transferències siguin permanents sempre que una comunitat amb més PIB acabi rebent menys finançament; sinó que passa per la seva substitució per plans de convergència i, per tant, per transferències temporals i potencialment reversibles. És a dir, que donants i receptors puguin arribar a intercanviar-se el rol, com ha passat en països com ara Alemanya amb Baviera, antiga receptora i avui donant.

I demà, "La trampa de la solidaritat"