Mentre hi hagi demanda insatisfeta hi haurà potencial de feina

El títol d’aquest article es correspon amb la conclusió a què arribava Alfred Sauvy, economista i demògraf de la Catalunya Nord mort el 1990, després d’anys d’analitzar les causes últimes de la creació d’ocupació i de com l’afectaven el canvi tecnològic o el comerç internacional. Una conclusió simple i neta, alhora que contundent i inqüestionable, per molt que avui s’hagi mig instaurat arreu la falsa creença que sosté que l’atur és el resultat inevitable del canvi tecnològic i la globalització. ¿Que potser no és cert que avui tenim manta demanda insatisfeta, incloent-hi la de béns de primera necessitat, la satisfacció de la qual requeriria més ocupació? ¿Que potser el problema no és com dotar de recursos aquesta demanda insatisfeta perquè esdevingui efectiva, és a dir, perquè tingui poder de compra?

Tot canvi tecnològic, per ser adoptat, ha de suposar un guany d’eficiència: menys feina per una mateixa quantitat de producte o, amb la mateixa feina, més quantitat de producte, ja sigui d’aquest o d’uns altres, per als quals hi haurà disponible l’ocupació alliberada pel primer. És el que ha passat històricament i el que seguirà passant en el futur, per bé que avui la demanda industrial estigui saturada -com abans es va saturar l’agrària- i que hagin de ser altres sectors els que prenguin el relleu. De fet, tot canvi tecnològic suposa un augment de l’ output potencial: allò que es podria produir amb plena ocupació dels recursos. I per materialitzar-lo només cal una demanda que l’iguali, és a dir, un augment similar de demanda. D’aquí la necessitat de polítiques públiques de demanda, augmentant-la quan és escassa per tal d’assolir la plena ocupació, ja que el mercat per si sol no ho farà: l’empresari que gaudeix de més guanys derivats de reduir ocupació invertirà aquest guanys, garantint així una demanda com la precedent però sense augmentar-la, com de fet caldria. Resultat: més beneficis empresarials, menys massa salarial, més atur i més desigualtat. Però no pas derivat del canvi tecnològic sinó, en tot cas, d’una mala gestió col·lectiva i d’un desaprofitament d’aquest canvi.

Pel que fa a la globalització, avui criticada pels dos extrems polítics, passa alguna cosa semblant. La idea que qui exporta més que no pas importa -i per tant té superàvit- roba els llocs de treball a qui té dèficit l’han posat de moda Trump i el seu proteccionisme miop, precisament ara que els EUA tenen un nivell d’atur envejable a ulls d’un europeu, i precisament ara que Europa, amb un doble nivell d’atur, ha esdevingut el campió mundial del superàvit exterior, superant de molt la Xina. Paradoxal? Gens ni mica: dèficit o superàvit exterior és el resultat d’un excés o manca de demanda interna, i sent aquesta demanda la que determina l’ocupació, és normal que l’ocupació sigui superior quan n’hi ha més. Vist amb un exemple més proper: mai l’ocupació a Espanya va ser tan alta com durant la bombolla, mentre teníem un dèficit exterior recurrent i colossal, ni tan baixa com quan, sotmesos a una dieta d’austeritat, s’ha acabat amb aquell dèficit.

Globalització i canvi tecnològic suposen més especialització territorial del treball i modifiquen la seva composició, però ni la primera roba ni el segon destrueix ocupació, que en tot cas ve determinada per la demanda agregada. Una demanda que, això sí, al capdavall és global i requereix, per tant, polítiques globals per garantir-la. Perquè si un país la impulsa i els altres no, el primer generarà dèficit i s’endeutarà amb els segons -com va passar a Espanya amb Alemanya i als EUA d’Obama amb la UE i la Xina-. I és aquí on la globalització té el seu punt feble, en el requeriment d’un compromís multilateral molt difícil d’assolir. I, tot i així, l’alternativa proteccionista és sens dubte pitjor, tan dolenta com ho seria erradicar o alentir el progrés tècnic perquè no sabem gestionar-lo a fi de bé o oblidar la lluita contra el canvi climàtic perquè és molt difícil posar-se d’acord tots plegats.

Com també seria un error fiar la resolució de tot a un (im)possible govern mundial, obviant el munt de coses que calen i es poden fer a nivell local. Entre d’altres, construir sistemes socials i econòmics prou forts per resistir les onades dels tsunamis globals i prou competitius perquè la demanda que hi hagi cobreixi les nostres necessitats de feina.