01/06/2016

Cal sancionar Espanya? O Alemanya?

3 min

Cap unió és sostenible si els acords entre els seus membres s’incompleixen. En aquest sentit, Espanya hauria de ser sancionada en execució del procediment per dèficit excessiu que té obert, puix que s’ha desviat de l’objectiu fixat a què es va comprometre. Però els incompliments de les regles europees són tan freqüents i per part de tants països que més aviat fa pensar que el problema són aquestes regles i que caldria canviar-les. Si agafem Alemanya i Holanda, els dos països que amb més bel·ligerància han demanat sancionar Espanya, any rere any es desvien del límit establert per als superàvits comercials exteriors, i no pas per poc. A més, Holanda és un país tax-friendly, per no anomenar-lo directament paradís fiscal, que buida les arques públiques dels veïns europeus per omplir les seves, i Alemanya no ha estat mai per sota del límit de deute/PIB, com sí que ho va estar Espanya durant uns quants anys.

La diferència és que per a aquestes desviacions no hi ha previst el règim sancionador que sí que té l’excés de dèficit públic. No debades les regles les van imposar a la seva conveniència els que podien imposar-les, i en una crisi de deute el creditor té la paella pel mànec sempre que el deutor hagi de renovar i ampliar el seu deute. En conseqüència, la recuperació d’aquest deute va passar a ser la prioritat absoluta. És el que s’ha anomenat política d’austeritat, que, sense una contrapartida expansiva als països creditors, ha acabat duent el continent sencer a la recessió que encara patim.

De fet, avui dia hi ha un ampli consens -que també inclou l’FMI, el G-20 i l’OCDE- respecte al que fa més mal a l’economia europea i, de retruc, mundial: el superàvit alemany, resultat de la seva baixa demanda interna. Per tant, tindria més sentit penalitzar Alemanya que no pas Espanya. Cosa que no suposa eximir aquesta última de cap responsabilitat, però més per haver acceptat i continuar acceptant unes regles contraproduents i absurdes que no pas per incomplir-les. Al capdavall, una desviació de dos punts més de despesa no sembla gaire rellevant quan Espanya té uns ingressos fiscals set punts per sota de la mitjana europea. En tot cas, el més greu és que la desviació de dèficit sigui imprevista i no pas el resultat d’inversions ben planificades que impulsin l’activitat econòmica present i futura. Aquesta incompetència és colossal i molt pitjor que la sanció que podrien acabar imposant a Espanya, i que la UE ha ajornat per, potser, no perjudicar electoralment un soci que, en tota la resta, és tan obedient.

L’economista alemany Hans-Werner Sinn, de gran influència al seu país, lamentava recentment en aquest diari el relaxament de la disciplina fiscal que estava produint la política expansiva del BCE -compra il·limitada de deute públic- i alertava del potencial col·lapse dels països més endeutats si es produïa una pujada de tipus d’interès derivada, per exemple, d’una sentència contrària a la política del BCE per part del tribunal constitucional alemany. En això té raó: Espanya no podria fer front al deute amb uns tipus d’interès gaire més alts, ni Catalunya trobaria els 850 milions que enguany li han permès presentar uns pressupostos quasi expansius. Però precisament perquè sense la política expansiva del BCE tant els deutors com els creditors aniríem al col·lapse, cal que la política fiscal li agafi el relleu on té més marge per fer-ho; és a dir, a Alemanya. Un augment significatiu de la seva inversió pública i un continuat augment dels salaris, que tant van baixar en termes relatius al període precedent, suposaria un augment de la demanda agregada europea, impulsant l’economia, i una mena de revaluació interna a Alemanya que permetria posar fi a la dolorosa devaluació interna perifèrica. Ningú no demana a Alemanya que hagi de subvencionar els veïns, com acabarà sent quasi inevitable si els enfonsa, sinó que millori les condicions de vida, el consum i la inversió dels seus propis ciutadans. Que visquin molt millor ells perquè nosaltres, els perifèrics, puguem viure menys malament sense haver d’incomplir amb els objectius de dèficit. No sembla pas un mal acord i al capdavall demana una cosa tan simple com que complim tots les regles: ells amb el límit de superàvit exterior i nosaltres amb el de dèficit. Tan difícil és?

¿Cal amenaçar amb sancions perquè Alemanya acabi fent el que convé a tothom, començant pels mateixos alemanys? Probablement, sí. Com a Espanya, on cal fer entendre que no es pot viure a costa dels altres, dels qui presten o dels qui pateixen dèficits fiscals.

stats