La secessió dels rics

Els rics de veritat ja fa temps que han fet la seva secessió i que viuen en una geografia paral·lela feta de paradisos fiscals

Dins la seva estratègia de construir un relat per justificar el comportament antidemocràtic de l’estat espanyol davant la convocatòria del referèndum d’autodeterminació, El País publicava el 21 de setembre un article de Guillermo Altares en què es destacava que “ Detrás de la mayoría de los separatismos europeos, se oculta un egoísmo económico: suelen ser las regiones ricas las que desean romper con el Estado al que pertenecen o aquellas que imaginan una perspectiva de riqueza”. Un argument interessant, el de la conveniència econòmica, que porta a una pregunta immediata: llavors, per què no és Madrid, la regió més rica d’Espanya, la que es vol separar? I una resposta també immediata: perquè no li convé; perquè bona part de la seva riquesa és de naturalesa extractiva, no productiva, i augmenta com més territori tingui per extreure’n.

Per això la resistència numantina a “perdre” territori, i no pas per cap idea romàntica com ara la pàtria, i per això la necessitat d’amagar el seu egoisme econòmic amb unes balances fiscals regionalitzades on, oh sorpresa, Madrid seria qui més aporta. Res sorprenent quan es considera que tot el que fa l’Estat a i des de Madrid és en benefici de tots els espanyols, mentre que els seus costos, que aquests sí que paguen tots els espanyols, són a càrrec de Madrid -impostos dels funcionaris que hi resideixen i de les activitats de tota mena que sostenen-. El Museu del Prado, per posar-ne un sol exemple: els seus costos, que multipliquen per 10 els del MNAC, es distribueixen entre tots els espanyols; però els impostos del personal i les empreses que suposen aquests costos s’imputen com una contribució de Madrid, puix que és allà on es paguen. Amb aquesta lògica, com més es gasti a Madrid, més dèficit fiscal de Madrid. Exactament el contrari del que passa a Catalunya, on com més gran sigui el dèficit fiscal menys podem gastar.

El dèficit fiscal el que veritablement ens impedeix tenir és l'estat del benestar que correspondria

El suposat egoisme de què se’ns acusa en realitat manifesta el seu propi i colossal egoisme. Per avaluar el nostre, primer s’hauria de donar un cop d’ull a les dades i explicar per què tenim un pressupost d’educació, salut i polítiques socials que, en percentatge de PIB, és inferior al de la mitjana espanyola; i per què tenim la taxa de pobresa relativa més alta de totes les regions europees amb un PIB similar al nostre. O per què, malgrat tenir una taxa d’ocupació cinc punts superior a l’espanyola, la participació salarial com a percentatge del PIB és tres punts inferior a Catalunya en comparació amb Espanya. ¿És d’egoistes voler lluitar contra la pobresa o voler deixar-la? Potser sí, com eren egoistes els esclaus que volien deixar de ser-ho o els habitants de qualsevol colònia que arreu del món han lluitat per esdevenir ciutadans en lloc de súbdits. La imatge de la cort espanyola, amb els seus intel·lectuals orgànics, titllant-nos d’egoistes és certament surrealista.

De vegades els hi posem fàcil, però. Per exemple, aquests dies circula un vídeo en què un notable conjunt d’economistes catalans denuncien que el dèficit fiscal ens impedeix ser el “motor” del sud europeu que hauríem de ser. La realitat és, però, que el que veritablement ens impedeix tenir és l’estat del benestar que correspondria. Perquè qui paga i pateix el dèficit fiscal són els ciutadans, que a sobre el pateixen més com menys tenen. El pateixen per la manca relativa de polítiques socials i el paguen amb els impostos, que molt majoritàriament s’apliquen al treball i el consum, i no pas al patrimoni i les rendes que genera. I el paguen, també, amb uns salaris més baixos dels que correspondria. Perquè la llibertat de moviments del capital fa que el seu rendiment tendeixi a ser igual arreu, cosa que per força implica que allà on hi hagi més càrregues, com ho és el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya, aquestes les hagin d’assumir els salaris. D’aquí que la nostra participació salarial en la distribució del PIB sigui inferior aquí que a Espanya, i d’aquí que als nostres rics no els hagi preocupat mai gaire el dèficit fiscal i que l’independentisme sigui, principalment, una aspiració popular i no un clam dels rics, com la cort pretén. Una aspiració de qui no pot gaudir d’allò que genera mentre hi ha qui amb la diferència gaudeix per sobre del que genera.

Els rics de veritat, els d’aquí, els d’allí i els d’arreu, ja fa temps que han fet la seva secessió i que viuen en una geografia paral·lela: una geografia feta de paradisos fiscals, condominis privatius i illes paradisíaques que garanteixen anonimat i nacionalitat de conveniència.

Etiquetes