Beneficis de la secessió per a Espanya

L’argument més encertat en els molts debats sobre l’euro és, a parer de molts, el que proposa la sortida d’Alemanya i no pas la de cap país perifèric. De ben segur que la seva moneda es revaluaria, el país perdria competitivitat i la guanyaria la perifèria sense haver de patir les dramàtiques devaluacions internes. Evidentment no convindria a Alemanya, que fins i tot es resisteix a fer de motor d’Europa augmentant la inversió pública, avui en mínims històrics. Però malgrat les resistències, s’ha vist obligada a prendre mesures com ara establir un salari mínim i facilitar que els salaris reals dels treballadors alemanys pugin per sobre de la productivitat i molt més que a la perifèria; quelcom que, de fet, suposa una mena de revaluació interna, encara que modesta, que li restarà competitivitat-preu en benefici del conjunt de la UE.

Salvant les distàncies, la situació d’Alemanya a la UE s’assembla a la de Catalunya dins d’Espanya. Fent història-ficció, a l’Espanya de la pesseta també li hauria convingut que Catalunya no n’hagués format part. La moneda catalana hauria estat més forta que l’espanyola i Espanya no hauria tingut el dèficit comercial tradicional amb Catalunya. És cert que Espanya ha més que compensat aquest dèficit comercial passant el rasclet fiscal a Catalunya -prop de mig bilió des de la Transició; uns recursos, però, que no li han servit per resoldre el seu gap de competitivitat sinó, més aviat, per mantenir-lo congelat i fins i tot augmentar-lo.

I si ara mirem endavant i no enrere, ¿què ens trobarem? Analitzem què ha passat, per exemple, amb el nostre sector fruiter, segons m’explicaven recentment a la principal cooperativa fruitera del país. Per vendre als més exigents mercats europeus, han perdut l’espanyol, que no està disposat a pagar el sobrecost que suposa el control de qualitat més elevat exigit per aquells. Un efecte que es replica en molts altres sectors i que explica, boicots a banda, la caiguda del nostre superàvit comercial amb Espanya i l’augment de les exportacions arreu del món. No ser dins la frontera de la pesseta ens ha allunyat d’Espanya, al preu de perdre part del seu mercat, i ens ha acostat a Europa i al món, anticipant la independència de facto a la de iure. Al capdavall, la veritable independència és sempre econòmica.

Imaginem ara què passarà amb la independència de iure. De ben segur que no rebaixarem els nostres estàndards per recuperar la part del mercat espanyol que hem perdut; voldrem i podrem augmentar aquests estàndards, en tenir capacitat normativa i recursos, per tal de mantenir i augmentar la nostra presència al molt més gran mercat europeu i mundial. Per tant, el mercat espanyol es podrà treure un competidor de sobre i guanyar espai per als seus propis productors. I si hi afegim una adaptació dels nostres salaris a la productivitat i el cost de la vida a Catalunya, que són més alts, les empreses espanyoles guanyaran competitivitat-preu davant les catalanes i Espanya podrà deixar de tenir, per fi, dèficit comercial amb Catalunya. Un guany que supera amb escreix la pèrdua fiscal que els suposarà la nostra independència.

Si encara afegim que Catalunya sembla disposada a no reclamar a Espanya el deute històric acumulat de què parlava abans i fins i tot disposada a assumir part del seu deute públic, els beneficis per a Espanya són més que evidents. Tot això, sense que minvin els beneficis per a Catalunya, que en tot cas es quedarà amb un dèficit d’infraestructures clau i amb el repte que suposa competir a primera divisió i deixar enrere un model low cost que no es correspon amb el nostre nivell educatiu, científic i empresarial. Deixar enrere els salaris de misèria i el turisme de baratillo, per exemple, o un sector porcí que faci dúmping ambiental en no suportar les taxes de sanejament de purins que sí que paguen Pirineus amunt.

El procés de separació fa temps que està en marxa i els costos ja els hem pagat amb la pèrdua parcial d’un mercat abans gairebé captiu i sense reduir en paral·lel el dèficit fiscal; només ens falta culminar el procés institucionalment i jurídicament. I com ha quedat dit, en benefici potencial de les dues parts. Només les empreses menys competitives d’aquí i els nostàlgics nacionalistes d’allí poden témer la secessió!

Se m’acusarà de cinisme o supèrbia per pretendre que amb la nostra independència acabaria guanyant també Espanya. En defensa pròpia diré que, si això no fos possible, ni jo ni molts més no la voldríem, així com també diré que, si és possible, és perquè la situació actual suposa un (des)equilibri precari que no satisfà a ningú.