Ara sí, la situació ho demana
Fa dies que soc incapaç de publicar res a les meves xarxes socials: ni entrenaments, ni curses, ni resultats, ni productes dels espònsors, ni valoracions de la situació que estem vivint... Estic paralitzada, de fet amb prou feines les miro. Deixaria anar tanta porqueria desordenada que no porta enlloc que prefereixo endreçar les idees i aportar alguna cosa constructiva.
Estic trista, preocupada com la resta de la societat, però sobretot trista. Trista per tantes mentides, trista de rebre cops en el sentit ampli de la paraula i de notar com ens trepitgen deliberadament. Però també estic orgullosa del nostre poble i de formar-ne part. De veure com ens rebel·lem contra les batzegades de forma pacífica, ferma, entregada i persistent. Adjectius, tots, que necessita un bon esportista per aconseguir els seus objectius encara que passi lesions o moments molt complicats al llarg de la seva trajectòria.
Sempre he sigut partidària de separar política i esport. Per coherència i respecte, ja que gran part dels esportistes catalans, tinguem la ideologia que tinguem, competim amb la selecció espanyola. Em pregunto si els esportistes ens hem de posicionar, si cal que ho fem, com demana part de la ciutadania. Fins fa poc més d’un mes hauria respost amb rotunditat que no, que no hi tenim cap obligació, tot i que si ho fem estem en el nostre dret. Jo gairebé sempre me n’he mantingut al marge.
Però la situació ha canviat, ha traspassat els límits de la política i ens toca a tots dir-hi la nostra. D’un mes ençà les circumstàncies han agafat un altre caire, han traspassat unes línies inadmissibles de vulneracions de drets que no repetiré perquè estem farts de sentir-les, veure-les, patir-les i comentar-les. Amb agressions tan greus que no trobo les paraules adequades per definir-les sense quedar-me curta.
Més enllà d’independentistes o espanyolistes, va de violència indiscriminada a un nivell absolutament transversal.
A la comunitat esportiva, com a d’altres, ens toca aportar-hi el nostre gra de sorra. Sempre fem bandera dels valors de l’esport: doncs ara és el moment de posar-los sobre la taula i fer-ne un bon ús. Els esportistes, les entitats, els clubs són altaveus molt potents i necessaris. Soc una persona tirant a pausada i reflexiva, però trobo a faltar posicionaments ferms, decisions dràstiques com el moment que estem vivint.
Les persones que tenim veu hem d’alçar-la quan la situació ho demana, i això no vol dir cridar ni pagar amb la seva mateixa moneda, vol dir explicar serenament i calmadament però de manera contundent.
