Decepció o emoció?

No ho puc evitar, cada Jocs Olímpics em decebo. Em decebo de titulars que fan servir, precisament, aquesta paraula, decepció, associada a algun esportista que, suposadament, partia com a favorit per penjar-se una medalla i, finalment, no se l’ha penjada. Em sento repetitiva, però, a vegades, per avorriment, algú et fa cas. Cada dos anys, durant les cites hivernals i les estiuenques, reivindico sense gaire èxit aquest fet.

Hi ha dues qüestions innegables: en primer lloc, els esportistes que participen en uns Jocs Olímpics són professionals i, per tant, s’espera d’ells el millor rendiment. És lògic pensar que es preparen per a això, que cobren per a això, tot i que alguns de forma molt minsa i miserable, però se’ls pressuposa l’obligació d’èxit o, si més no, de màxim rendiment. L’exigència és elevada i la diferència entre els bons i els millors passa per saber gestionar i transformar en oportunitats aquesta exigència que, en una cita olímpica amb tants interessos polítics i ressò mediàtic, encara és superior.

Sempre he cregut que l’esport d’elit és altament ingrat, exigent i cruel, però qui aposta per aquest joc ja sap el pa que s’hi dona.

El segon fet innegable és que la gràcia dels esports és que els seus protagonistes són persones amb bons i mals dies, amb sentiments que els afecten amb menor o major mesura, amb motxilles que es van carregant al llarg dels anys, que de tant en tant es posen malalts o es lesionen, que estan tristos perquè se’ls ha mort l’àvia recentment o que se senten eufòrics perquè de camí als Jocs ha nascut el seu fill a qui no veuran la cara fins a la tornada...

Això eleva, i molt, el percentatge de probabilitats de fallar; un percentatge que és extremadament superior al de guanyar.

Que fàcil que és teclejar la paraula “decepció”, que fàcil que és escriure “ només ha pogut ser vuitè”. Potser només canviant d’enfocament no ens decebrem amb tanta facilitat. Proposo capgirar-ho i que, en lloc de deixar-nos decebre, ens deixem emocionar. Que, en lloc de centrar-nos en el resultat, assaborim el viatge. Gaudim del desenvolupament de la prova, de deixar-nos sorprendre veient com esportistes que no esperàvem al medaller han convertit aquella competició en emocionant i espectacular. Com el guió ha fet un gir de 180 graus. Aquesta és la màgia dels Jocs.

Al final, els espectadors, què hi busquem, en aquests esdeveniments? Bon joc, proves d’altíssim nivell, excel·lència, emoció, que se’ns posi la pell de gallina i se’ns neguin els ulls. Ells ens ho donen, us ofereixo que ho valorem.