16/05/2017

Rècords de laboratori

2 min
Eliud Kipchoge

Fa dies que hi dono voltes i m’està costant crear-me’n una opinió. En primer lloc, perquè soc incapaç d’imaginar què significa córrer 42,195 km a 2 min 50 s cada un. Això equival a un ritme per sobre dels 21 km/h durant dues hores sense afluixar en cap moment, ja que, en fer-ho, el rècord desapareixeria. En segon lloc, perquè tinc un debat intern sobre on s’han de conquerir els rècords: ¿en un laboratori de proves o en condicions habituals?

M’explico. Nike, potentíssima firma internacional i que fa anys que marca tendència, es va proposar trencar la barrera de les dues hores en marató, una fita mai aconseguida. El rècord mundial està en mans del kenià Dennis Kipruto Kimetto en 2 h 2 min 57 s. Una xifra estratosfèrica a l’abast de gairebé ningú. Pot semblar que rebaixar tres minuts en 42 quilòmetres no és tant, però a aquests ritmes, és una eternitat.

Des que aquest projecte va sortir a la llum, la polèmica ha estat servida. Veus detractores asseguraven que era impossible trencar aquesta barrera i, per 24 segons, realment no s’ha aconseguit, tot i posar-hi els mitjans necessaris. De tota manera, hi ha una dada que no podem obviar, i és que el 6 de maig del 2017, al Circuit de Monza, a Itàlia, el senyor Kipchoge, també kenià, va completar la distància en 2 h 0 min 23 s. El resultat és d’autèntic vertigen, posa els pèls de punta.

És una fita assolida al laboratori, de la manera més freda i calculada. On els tres corredors que ho van provar es van convertir en màquines. Es va testar el seu estat físic, fisiològic, el material, l’estratègia perfecta amb l’ús de llebres que es rellevaven, avituallaments mòbils... però no van entrar en joc altres elements essencials com les emocions, l’adrenalina, i la seva gestió, que experimenta qualsevol corredor en una situació en camp real, en un gran campionat o en una Major: sensacions, públic, rivals, estratègia de cursa, gestió dels avituallaments, llebres des de sortida, climatologia, circuit, etc.

D’altra banda, aconseguir aturar el cronòmetre amb aquesta marca sense els aplaudiments d’un públic entregat, sense un rival que et colli o l’adrenalina de guanyar... considero que no ha de ser gens fàcil.

Rellegeixo el que he escrit i m’adono que sí que tinc una opinió de tot plegat. És cert que assajos com aquest generen dades que evolucionen o revolucionen l’esport, deixant de banda l’impacte brutal de màrqueting que ha assolit Nike i, que de ben segur, era un dels objectius primordials, però deixo en l’aire una qüestió sobre la qual ens valdria la pena reflexionar: ¿on tracem la línia entre els rècords atlètics i els experiments de laboratori?

stats