CAMINS CREUATS

La injustícia de l’esport

Orlando Ortega va estar a punt de perdre una medalla per culpa d'un altre atleta

No em malinterpreteu, concebo l’esport d’elit com una gran oportunitat a la vida i considero que els esportistes que en gaudeixen són uns privilegiats. Però no podem negar que l’esport d’elit es dur per moltes raons. Per les hores d’entrenament que comporta, per la dificultat de fer la gestió adequada del descans i de l’alimentació, i pels controls mèdics exhaustius. Perquè requereix una disciplina estricta, implica molts viatges i un gran sacrifici: es passen dies lluny de la gent propera, es perden etapes de la vida, que s’han de viure ràpidament... I l’exigència física, psicològica i emocional és molt alta.

Sovint els resultats no acompanyen. L’esportista ha de tenir una capacitat de caure i tornar-se aixecar estratosfèrica. Ha de saber bregar amb les lesions, ha de ser conscient que pot passar de l’eufòria més apoteòsica al fracàs més estrepitós. Hi ha moltes carreres esportives que es queden pel camí tot i haver-hi dedicat molts esforços. I els que arriben a dalt saben bé que la seva carrera serà, generalment, curta. És part del joc i l’esportista n’accepta les regles, perquè, tot i pintar-la negra, aquesta trajectòria té infinitat d’aspectes positius, tal com deia a l’inici.

Però hi ha situacions molt injustes, que saben greu. S’estan disputant els Campionats del Món d’atletisme a Doha i, concretament, dimecres va tenir lloc la final dels 110 metres tanques, una de les proves més tècniques.

L’Orlando Ortega, una atleta espanyol, n’és un dels màxims exponents internacionals i, a pocs metres de la meta, s’havia col·locat en posicions de medalla quan el jamaicà Omar McLeod, que corria pel carril del costat, li va envair la traçada i el va obstaculitzar clarament, cosa que el va relegar a la cinquena posició. Sentir-lo a la zona mixta em va trencar el cor: “Tota una temporada treballant per aquest moment i perdre’l així...”, deia. I continuava: “Que em guanyin corrent no em sap greu, si són més ràpids no hi tinc cap problema, però així no. Així no!” Estava desfet!

És el risc de jugar-s’ho tot a una carta. És la duresa de jugar-se tota una temporada sencera en poc més de tretze segons. Ja és molt arriscat quan és l’esportista mateix qui domina la situació, quan els components són només ell, la pista i les tanques. Però no poder lluitar per una medalla que quasi tenia a la mà per l’error d’un altre no és duresa, ni és risc, sinó injustícia.

Finalment, després de dues reclamacions de la Federació Espanyola d’Atletisme, el comitè de cursa ha decidit a favor seu i finalment entregaran dues medalles de bronze, entre les quals la d’Orlando Ortega. Tot i així, el disgust i la sensació de no haver acabat la feina quedarà sempre latent.