CAMINS CREUATS

Per què no ho fem?

Tota competició hauria d'exigir una prova d’esforç o, com a mínim, un examen d’aptitud mèdica

A partir de certa edat, les dones ens fem proves ginecològiques i els homes exàmens de pròstata per prevenir malalties que es poden detectar amb un diagnòstic precoç, per evitar mals majors o agafar-los a temps. Ho tenim completament integrat a nivell social i estipulat a nivell mèdic i les persones que no ho fan són les que van a contracorrent o els considerem uns imprudents.

Jo em pregunto: per què els esportistes (entenent com a esportista no només els professionals, sinó totes i cada una de les persones que fan activitat física, sigui al nivell que sigui) no ens fem una revisió periòdica per comprovar que el nostre organisme està capacitat i funciona correctament per a la pràctica esportiva? Últimament hem rebut notícies de defalliments d’esportistes per anomalies cardíaques en algunes proves de resistència. Aquests fets no són res de nou, sinó alguns casos més. Aquests accidents, per sort, són aïllats, però passen i tots hi estem exposats.

Fins i tot esportistes molt controlats, com el cas del porter de futbol Iker Casillas -per anomenar-ne un de recent que va ser molt mediàtic-, no en queden al marge, tot i les proves anuals que passen i que el seu esport es practica en un terreny de joc delimitat i amb un servei mèdic que pot entrar en acció en pocs segons en cas de necessitat.

Fer activitat física, apuntar-se a caminades, curses, tornejos de tots tipus... és molt saludable i necessari per combatre el greu sedentarisme de la nostra societat. Cada cap de setmana el territori queda envaït d’activitats esportives populars. Milers de persones es pengen un dorsal o participen en tornejos, la qual cosa és fantàstica.

Però, quan hi ha un accident, salten totes les alarmes. El funcionament del cos humà és magistral, però a vegades falla. Sovint aquestes errades de la maquinària humana són fortuïtes i incontrolables, però és cert que, com les revisions ginecològiques o els exàmens de pròstata, les proves d’esforç poden detectar anomalies, generalment cardíaques, que es poden tractar, redirigir o corregir (que es detectin problemes no ha de ser sinònim inequívoc d’haver d’abandonar la pràctica esportiva).

Hem de deixar de veure aquests exàmens mèdics com una cosa única dels professionals o dels esports federats. Hauria d’arribar el dia en què tota competició o esdeveniment esportiu exigís una prova d’esforç o, com a mínim, un examen d’aptitud mèdica per a la pràctica esportiva i que la població activa ho integrés com un control més per a la seva salut i la seva seguretat.

Encara avui dia em costa d’entendre que hi hagi federacions que permetin a les persones federar-se sense presentar una prova d’aquest tipus.