Carta oberta a amics i coneguts

Cada vegada que els jutjats espanyols desestimen les peticions del meu pare per sortir de la presó rebem una galleda d’aigua freda

ANNA FORN
ANNA FORN

Em dirigeixo a vosaltres a través d’un mitjà que segurament mai no se m’hauria acudit utilitzar per parlar-vos. Potser us sorprèn, tant com a mi, que m’hagi decidit a escriure una carta pública amb tota la intenció que sigui llegida. Però és que el meu pare fa 47 dies que és a la presó.

Fins fa poc exercia de conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Però ara és a la presó perquè durant la seva carrera política ha unit el compromís amb unes idees polítiques i una gestió eficient en els càrrecs públics que ha exercit.

Cada vegada que els jutjats espanyols desestimen les seves peticions per sortir de la presó rebem una galleda d’aigua freda. El que veritablement m’indigna, però, és aquest procés judicial del tot injust. El del meu pare, el de la resta del Govern i, esclar, el dels Jordis, que encara em sembla més escandalós. Són gent provadament pacífica i demòcrata. El que els diferencia de tota la resta de gent pacífica i demòcrata que hi ha a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món és que, a més, són personalitats prominents de l’independentisme. I a l’estat espanyol això és motiu per ser destituït d’un càrrec per al qual s’ha estat escollit democràticament i ser empresonat. Ja ho va deixar clar Soraya Sáenz de Santamaría dissabte.

En aquest context, sou moltes les persones que m’heu fet arribar els vostres laments, i m’heu transmès molt de coratge, però especialment l’esperança que la situació es resolgui com més aviat millor. I dic especialment perquè aquest desig de canvi, de revolta contra la injustícia, m’ha arribat unànimement. També de part de persones que no compartiu el projecte polític en què jo confio i pel qual sempre heu vist treballar el meu pare.

O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes, o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà

Per això deixeu-me que us digui que, tot agraint el vostre suport, les paraules són buides si no hi ha un ànim sincer al darrere, i en aquest cas només hi ha una manera de demostrar-ho. Si quan dijous entreu al col·legi electoral penseu en nosaltres, tingueu ben present qui ha “escapçat” i “liquidat”. Per desgràcia, el PP no és l’únic partit que hi ha participat. Ciutadans i el PSC en són igual de responsables.

Alhora, us vull confessar que pateixo per la pobra representació del sector democràtic del no independentisme. Tal com entenc la política en democràcia, per a mi hi ha uns principis essencials, unes exigències ètiques mínimes inexcusables per als nostres representants, que estan per sobre de qualsevol ideologia. Tristament, en aquestes eleccions ens trobem en el punt d’haver de triar ja no entre independentisme i unionisme, o entre socialdemocràcia i neoliberalisme, sinó entre la llibertat d’expressió i la repressió, entre l’exercici de la democràcia i l’autoritarisme.

No cal dir que mai no he triat les meves amistats pel que pensen sinó pel que són. Ara bé, en determinats moments les idees plasmen amb més nitidesa qui som. Quan la realitat redueix al mínim la distància entre el pensament i l’acció, com ens està passant ara, la paraula, si no va acompanyada del gest, esdevé buida i hipòcrita.

Malgrat no ser independentistes, no sou pocs els que al llarg d’aquests mesos us heu sentit avergonyits d’un estat del qual encara us sentiu membres. Heu vist com els seus líders i aparells es desemmascaraven conscientment i amb orgull. Heu començat a entendre el sentiment que molts catalans tenim de fa temps, que es podria resumir com un desencaix, una distància molt difícil de salvar respecte a l’estat espanyol.

L’Estat que va apallissar la gent l’1 d’octubre i que persegueix els nostres representants és l’Estat que se’ns proposa. Això és tot. Respecto la gent que confia que l’estat espanyol és reformable, però entengueu que em sigui impossible compartir aquesta fe.

Ha quedat demostrat que estem més sols del que ens imaginàvem. Tot i que les mostres de suport internacional em donen un bri d’esperança i força, al final no es pot fer res si qui ho ha de fer no ho fa. Només ens tenim a nosaltres per defensar-nos. O votem a favor del gest de valentia de la gent l’1 d’octubre, de la llibertat d’expressió i de pensament, del pacifisme i la democràcia com a armes polítiques legítimes, o hi votem en contra. No hi ha un terme mitjà. Perquè el meu pare no pot ser mig a la presó i mig a casa, sinó a 700 quilòmetres de nosaltres o assegut a taula per Nadal.

Agraïda pel vostre suport, desitjo que sigui plenament sincer i que així ho demostreu el dia 21, en què només hi ha una única sortida (o tres) per revertir la situació.