Gota freda: plouen urnes

El darrer caprici de la naturalesa en format de gota freda, o més tècnicament la DANA a la costa del llevant espanyol, ens ha deixat impactants imatges que ens recorden no només la voracitat de l’aigua quan retorna a la llera que li pertany, sinó la prova d’estrès a la qual se sotmeten tant els sistemes de gestió d’emergències com el mateix factor humà que l’afronta. En aquest sentit, i més enllà dels deliris de sobretaula que fan concloure el més que evident canvi climàtic, el cert és que la previsió meteorològica va ser contundent i rigorosa en la seva anàlisi. Un pronòstic que adverteix de la torrencialitat de l’aigua mereix una resposta institucional i social anticipada a l’altura de l’amenaça. Si no s’hagués advertit hauria resultat en una condemna sense precedents als responsables de fer-ho.

Dit això, i havent d’acceptar la irreverència climàtica que aquest darrer fenomen ha tingut en forma d’aigua, la valoració del cas ens hauria de guiar cap a una reflexió que no s’embarranqui, només, en l’etern debat de la classificació (o no) de zones catastròfiques amb l’objectiu de reclamar ajudes per a la seva reconstrucció. Certament, els efectes del temporal mereixen una estratègia governamental que planifiqui qui, què i com.

Ara bé, existeixen altres consideracions que ens adverteixen de la necessitat d’anticipar-se a fenòmens imprevistos i, pel que hem vist, de conseqüències lamentables. Anem per parts.

Primer, la vulnerabilitat de les infraestructures construïdes en zones inundables, que són ineficients per fer front a aquest tipus d’anomalies. Aquí, no podem ignorar certs comportaments especuladors que fent escac i mat a la natura edifiquen en zones no apropiades per a aquesta finalitat. Tanmateix, tothom hauria de saber on ubica les seves pertinences i sota quines condicions.

Segon, els recursos materials i humans per fer front a les emergències. La gota freda, com el seu nom denota, és visible i, en el cas que ens ocupa, de manera fefaent. Posant atenció a les imatges que inunden els mitjans de comunicació es fa difícil no sentir empatia amb totes aquelles persones que, literalment, ho han perdut tot. I, alhora, també es fa molt difícil entendre com un estat capaç de desplegar milers de recursos humans de seguretat en vaixells ancorats al port de Barcelona no és capaç d’anticipar-se, ara sí, a una situació altament amenaçadora per a l’estabilitat econòmica i social d’un territori. El territori espanyol pot arribar a ser un polvorí, no tant per una tempesta d’urnes que caiguin del cel com pels riscos i perills associats a una activitat industrial, química o nuclear la seguretat respecte de les quals mereixeria una planificació més detallada i un coneixement més conscient.

Tercer, la capacitació de les persones per reconèixer esdeveniments que ocorren en circumstàncies excepcionals i per saber actuar en conseqüència. A ningú li hauria de passar per alt la necessitat d’aprendre pràctiques i pautes d’acció i reacció quan encarem situacions que no per infreqüents són inexistents. Tant és així que on fa uns dies va ser aigua, demà pot ser un incident nuclear, amb la diferència que mentre que la pluja la veiem, la radioactivitat no. En aquest sentit, la formació en l’actuació d’emergències resulta cabdal. Aquesta formació, no obstant, s’hauria de basar no només en l’aprenentatge automàtic de moviments d’evacuació i/o confinament, de reconeixement de senyals acústics i/o de pictogrames d’emergència o dels passos a seguir per assegurar-ne una gestió integral eficient. Cal aprofundir sobre l’actitud dels possibles afectats que, ja sigui per desconeixement, per negligència, per mandra, per incapacitat, per por o per temeritat, actuen de manera que posen en joc la seva vida i, en ocasions, la dels altres. Aquesta reflexió obliga a repensar la presa de decisions i a reconèixer conductes que lluny de ser les desitjades responen a criteris purament subjectius i guiats per qüestions estrictament individuals o personals.

Quart, el nivell de resiliència dels territoris o regions per superar col·lectivament i individualment un episodi catastròfic per als que els habiten. Més enllà de discursos motivadors que animin els afectats a enfortir-se i guanyar confiança per superar la crueltat i severitat dels fets, cal exigir-nos també –a tothom– responsabilitats que no siguin només compensacions econòmiques, sinó que també estiguin orientades a pal·liar l’absolut desengany de les persones que dipositen a les urnes la seva confiança en uns polítics que sobrevolen les tempestes.