07/12/2010

Ets boig o ets fatxa?

2 min
Ets boig o ets fatxa?

Devia haver estat fabulós ser del PSOE quan va començar a sortir misèria rere misèria de la guerra de l'Iraq. Mai ningú no deu haver afinat tant tocant d'orella. Mai ningú no es deu haver sentit més estadista internacional amb menys esforç. Amb zero esforç, en realitat. O és que algú dubtava que per a Zapatero això va ser sempre un tema d'estricta política interior, una partideta de petanca al pati de sota de casa? Per adonar-se'n no calia fer tots els papers de l'auca de Wikileaks.

I TANMATEIX, no deixa de fer angúnia que a la lletra menuda i en anglès dels papers (compte perquè El País els publica, o en publica alguns, però als articles espigola continguts amb una certa malícia) a poc a poc es vagi dibuixant un cinisme no per esperat menys inexorable. Si almenys haguessin estat pacifistes autèntics i/o antiamericans tronadets però de bona fe... Si senzillament haguessin cregut en el que deien, com en algun moment, si més no, va creure-hi l'Aznar... ¿Encara deuen ser ell i el pobre Llamazares, retratat per l'FBI com si fos el besavi de Bin Laden, els únics idealistes d'aquesta història?

PERQUÈ EL PSOE, un cop aconseguit el tomb electoral, amb unes penques increïbles es va ficar tot el discurs previ a la butxaca. I apa, a remenar la cua. A mirar cap a una altra banda amb els vols secrets de la CIA. A donar garanties que el sumari a l'Audiència Nacional per la mort de José Couso no aniria enlloc. A negociar quedar-se presoners de Guantánamo a 85.000 dòlars la peça. Déu n'hi do per a un govern presidit per un senyor que presumia de no haver-se alçat al pas de la senyera nord-americana, i que va portar el clàssic sentiment antiianqui de l'esquerra espanyola (i d'alguna dreta) a nivells de la guerra de Cuba. Després diran dels que escalfen el personal amb la independència i el concert propi. Doncs el PSOE va fer exactament això amb els Estats Units i la guerra de l'Iraq.

QUE NO HO FA TOTHOM? Sí, però uns més que altres. I en aquest cas ja embafa que els que ho facin més siguin els que sempre s'han reservat el dret de donar a tothom lliçons de maneres. En aquest país discrepar d'un socialista, no estar d'acord amb allò que diu, i més si és sobre la guerra de l'Iraq, implica ser titllat de boig o de fatxa. Jo no sé en quina de les dues categories entra un senyor del Front Polisario que em convida a dinar a Nova York. I que amb els ulls com dos plats d'escudella em demana si jo, amb el meu bé de Déu de contactes, li puc aclarir "per què el govern de Zapatero té tanta por" del Marroc. Quin fosc secret explica la política de quedar bé amb Rabat a qualsevol preu. Per guanyar temps i rumiar la resposta, xarrupo a poc a poc un glop d'aigua.

O HO INTENTO, perquè tot d'una el saharaui emprenyat m'engega: "¿És veritat que els socialistes temen que se sàpiga que els serveis secrets del Marroc van participar en l'11-M?". "I ara, quin disbarat!", estic a punt de dir-li quan em passa la tos. Però ben mirat, qualsevol se la juga. No és que no em cregui el govern. És més aviat el contrari: que ja m'ho crec tot.

stats