11/12/2020

¿Es pot reformar l’educació sense consens?

4 min
Alumnes de l'escola Teresa Claramunt de Sabadell

Qui pregunta ja respon. Quan és més necessari que mai unir els esforços i anar a l'una per afrontar els impactes de la pandèmia, i en plena emergència educativa, l’aprovació de mínims de la nova llei educativa ha generat un penós espectacle de confrontació que va del Congrés als carrers. La sobreactuació i la diversió estan servides: llaços taronges, crits de llibertat, concentracions de cotxes. Per a alguns, que hi hagi polarització i soroll en temes educatius és la cosa més normal: sempre ha estat així, és un tema de valors i ideologies, demanar construir consens o respectar la pluralitat semblaria massa naïf.

Podem, tanmateix, fer-nos les següents preguntes: com es pot crear més consens i quin sentit té una nova llei educativa cada cinc anys?, quins canvis reals arriben a l’escola?, com afecta els mestres, els alumnes i les famílies?, què aportarà tornar a regular en una nova llei el que ja és il·legal, com el cas del cobrament de les quotes a les famílies?, per què fracassen els reiterats intents de pacte social i polític per l’educació a Espanya? La LOGSE, en el seu moment, va fer canvis molt importants, però ens podem preguntar si les lleis posteriors han provocat canvis significatius a les aules. Ara bé, les lleis han servit interessos de partit. N'hi ha prou recordant els titulars del ministre Wert dedicat a “espanyolitzar els infants catalans”. Les lleis educatives a Espanya esdevenen instrument ideològic per fer populisme. Per què, si no, tots els focus apunten als aspectes més identitaris, com la llengua, la religió, l’escola concertada o la cultura de l’esforç? Encara que en el nou projecte hi hagi elements molt positius que podrien generar canvis per millorar la qualitat i l’equitat del sistema, el més important acaba sent el rendiment electoral de qui faci més soroll. Així creix la desconnexió i la desconfiança entre els que governen i la comunitat educativa. I els docents, que hauran d’aplicar els canvis, aviat no creuran que hi hagi cap coherència entre el que es diu i el que es fa en política educativa.

D’altra banda, una nova llei d’educació consumeix gran part del termini d’una legislatura. Quan arriba l’hora de començar a aplicar els canvis ja és temps d’una nova legislatura. I si la llei –com és el cas de la LOMLOE– no és fruit de la participació i un ampli consens, així que l’oposició arribi al govern voldrà derogar-la de forma immediata i començarà un nou cicle de la història interminable. Recordem que a Catalunya la LEC va ser aprovada el 2009 amb un elevat consens fruit d’un Pacte per l’Educació, però encara s’està desplegant. Els canvis legislatius triguen molt a arribar als centres educatius, i encara més quan hi ha tant soroll mediàtic. Per això l’impacte de la llei pot ser també de mínims.

Les reformes exitoses que s’han fet als països nòrdics o en d’altres com el Canadà, Corea del Sud, Nova Zelanda o el Japó tenen en comú que els diferents partits han sabut generar una política concertada a fi que l’educació fos qüestió de màxima prioritat i objecte d’una política d’estat per als diferents governs. Per fer-ho cal generositat i diàleg. En el cas espanyol, però, venim de la tradició de confrontació entre dreta i esquerra fins a la caricatura màxima del dret a la llibertat per als uns i el dret a la igualtat per als altres. I aquests darrers anys els extrems es polaritzen més encara. El resultat és la impossibilitat de fer política de millora de l’educació.

Com ens podríem assemblar als països que ho han aconseguit i han assolit una reforma educativa exitosa? D’entrada, deixant la pressió a curt termini, posant-hi recursos i tenint suficient informació a l’abast de qualsevol debat i reforma: informes, estudis, dades i evidència. Tot i que mai no és concloent, un debat que no es fonamenta en dades reals és pura opinió o fins i tot demagògia. Què passa sovint a l’estat espanyol? Que les anàlisis dels experts o els lobis solen tenir color de partit, i no s’escapen dels biaixos i prejudicis. La diferència amb països com Holanda, Finlàndia, Noruega o Dinamarca és que allà els dictàmens provenen d’organismes i agències independents dels governs.

En segon lloc, l’experiència ens diu que per dur a terme una reforma educativa cal la cooperació del personal d’educació. Quan deixem d’implicar-los en el disseny del canvi, poques vegades ajuden a implementar-lo. Amb la seva implicació també es redueix la forta oposició d’alguns grups. Els responsables polítics han d’obtenir el suport de les parts interessades. Per fer-ho han de construir confiança i donar veu al professorat i els directius, que són qui millor coneix el terreny. El professorat, quan s’han fet reformes exitoses, està representat com a actor polític i no només pels sindicats, que defensen legítims interessos laborals. També hi ha altres associacions i consells professionals que els representen, com ara el Teaching Council a Escòcia o a Irlanda. En llocs com Estònia, Noruega o Nova Zelanda es treballa amb un enfoc participatiu i amb una alta implicació de les comunitats locals, en una combinació d’iniciatives descendents i ascendents. El que sabem és que la governança només descendent a través de les múltiples capes d’estructures administratives ja no funciona.

Si alguna cosa hem après aquests darrers mesos de gestió de la pandèmia és que el model burocràtic, centralitzat i desconnectat no funciona. I que el que té sentit és que es capaciti per a la cooperació i la presa de decisions des de la proximitat, implicant els governs locals, els consells escolars, les direccions i els docents, donant-los més responsabilitat en les polítiques relacionades amb els recursos, els currículums, les avaluacions o les admissions. Quan serà possible, això? Quan s’hagi construït una cultura de confiança i de diàleg en un clima de consens. Assolir un ampli consens social és bàsic per seguir avançant en l’elaboració de les polítiques públiques. No hi podem renunciar: amb l’educació no s’hi juga, perquè ens hi juguem el futur.

stats