Violència subtil

Ferides que es traspassen de generació en generació

La sentència del Suprem que condemna els líders independentistes del Procés ens torna a deixar un octubre convuls i tristament amarg. Hi ha motius de sobres. És una sentència dura, implacable i sobretot injusta que ja està tenint conseqüències greus al carrer però que sabem que les tindrà també a llarg termini. I no parlo només de l’esdevenir polític, social i econòmic sinó del cost emocional que aquests esdeveniments tindran irremeiablement en la vida de les persones. Tal com ens recorda la nostra història recent, la violència política acostuma a traduir-se en violència subtil i estructural al carrer, violència que s’acaba colant en la rutina de la gent fins al teixit més íntim de la seva existència. Violència que deixa ferides que es traspassen de generació en generació talment com un bosc arrasat pel foc que haurà d’esperar unes quantes dècades per regenerar-se. 

Vinc de família materna republicana amb un besavi empresonat a la postguerra precisament per la seva opció política i vital. A la seva absència, la seva dona i vuit fills hi van haver d’afegir la violència subtil de l’entorn, el càstig social imposat a través de petits gestos imperceptibles per a la majoria tret que algú s’interessés per investigar-los. Les ferides emocionals d’aquests fets, inquantificables, han condicionat, d’una manera o altra, les vides de tres generacions posteriors. Una veritat que sovint costa de reconèixer perquè quan parlem de conflicte polític aquest vessant intangible de les persones, el seu benestar emocional, queda eclipsat pel discurs polític i la lluita pel poder. Penso, doncs, que fora bo donar-li l’espai que mereix.

Quan parlem de conflicte polític el vessant intangible de les persones queda eclipsat pel discurs polític i la lluita pel poder

Des del 2002, el 10 d’octubre de cada any se celebra el Dia Mundial de la Salut Mental. La importància del tema em sembla òbvia, sobretot tenint en compte que, tal com adverteixen les mateixes institucions mèdiques, la ment humana segueix sent una de les grans desconegudes. Tanmateix, d’entrada detecto grans contradiccions entre el discurs institucional al voltant de la necessitat de garantir el benestar emocional de les persones i les dinàmiques generades per les grans estructures de poder, ja sigui polític, social o econòmic. Fa la sensació que, sota el discurs benintencionat, només hi ha un “campi qui pugui”, perquè seguim veient com predomina la bel·ligerància, amb la destrucció que necessàriament comporta, enfront del desig de construir, l’únic camí que pot conduir cap a l’objectiu del benestar emocional global. 

Però el que més em crida l’atenció és el biaix en el tractament públic que reben les diferents malalties psicològiques. Estem acostumats que el debat públic al voltant de les malalties mentals se centri gairebé exclusivament en les diverses simptomatologies (ansietat, depressió, trastorns alimentaris, etc.), que em sembla obvi que són la conseqüència d’alguna altra cosa que és el que s’ha de tractar, mentre que se sap que existeixen formes de comportament humà que no presenten aquesta simptomatologia, però que encaixen dins d’aquesta categoria. Parlo essencialment de la manca d’empatia que es necessita per infligir dolor a una altra persona, ja sigui a petita o a gran escala. En el cas d’un assassí en sèrie ho tenim clar, però en el cas de persones que tenim al nostre voltant més proper, la violència de les quals és extremadament subtil, no pas. L’agressor subtil sembla normal als ulls de la societat i no creu que necessiti ajuda perquè a priori no presenta cap símptoma. Es troba bé. En canvi, la víctima pot arribar a desenvolupar símptomes de tota mena fins al punt de necessitar ajuda professional per sortir-se’n. Per a les institucions mèdiques el pacient de malaltia mental en aquest cas és la víctima. Ara bé, ¿no us sembla més aviat que la víctima és una persona que ha rebut ferides emocionals que s’han de guarir i que qui veritablement té una greu malaltia mental és l’agressor? Com es cura la manca d’empatia? Si trobéssim la fórmula potser moltes coses millorarien, no només el benestar emocional de les persones.