16/08/2011

Camí tallat

3 min
Camí tallat

"Mama, ets la millor", em deia el petit encerclant-me les cames i jo l'alçava ben enlaire fins que la veu del seu pare sortia de qualsevol habitació: "Doncs si la vols, ja te la pots quedar". Feia dotze anys que el meu marit formava part de la guàrdia personal del general Barre i a casa només respiràvem quan l'enviaven al nord per aplacar els rebels. Però a pesar d'ell i de viure al barri més bullangós de Mogadiscio, durant els anys de govern militar no vaig patir ni per menjar ni per conservar la vida. Els meus tres nens podien estudiar i jo tenia algunes distraccions i sovint una certa calma, que va acabar-se quan els insurgents van ocupar la ciutat. Una tarda de 1991 vam sentir un terrabastall al carrer i el meu marit va sortir a veure què passava. Encara el veig: estirat amb la metralla incrustada entre el coll i el tòrax, amb la boca oberta rajant sang, els ulls esbatanats i les nines fixes i mats, mortes.

Els mesos que van seguir aquell assassinat van passar-me per sobre. Vaig quedar sola amb l'Adén de 14 anys, el Mohammed de 12 i el Nuno de 5. Els rebels van prendre la ciutat: a cada moment sonaven trets, explosions, el tro llarg dels edificis que un cop de vent enrunava. Els carrers eren sembrats de bèsties mortes, gent sense rumb, cotxes desballestats. Vaig veure uns vàndals cremar un noi d'un altre clan a prop de l'antiga ambaixada americana. ¿Sabeu la fortor que fa la carn humana? ¿Sabeu què és trobar-se en una ciutat fumejant i amb tres xavals sense pare? Amb els grans cada dia teníem sarau. El mitjà imitava en tot el seu germà gran: si l'Adén mastegava cat, el Mohammed mastegava cat; si el gran aconseguia una arma, ell igual. Jo no tenia cap autoritat i els pocs diners que teníem s'acabaven. Si no hagués estat pel petit, que em necessitava, m'hauria abandonat.

Durant els deu anys següents a Mogadiscio hi vaig veure passar de tot: soldats americans, etíops, pakistanesos o malaisis que volien alliberar-la però que havien de marxar amb la cua entre les cames. Vaig veure pinxos disputant-se tots els barris, carrer a carrer, casa a casa. Al final van repartir-se la ciutat i al nostre barri va imposar-s'hi un capitost que ens protegia. A canvi, esclar, que els meus fills es posessin al seu servei. Jo no ho volia però l'Adén m'ho va explicar: el pitjor que pot passar-nos, mare, és no ser de cap banda.

Més endavant l'Adén va poder comprar una noia però era tan jove que no va suportar el primer part. El nadó va quedar al meu càrrec i vaig il·lusionar-me, sobretot en veure que era nen. Això devia ser a finals del 2006, just quan Mogadiscio tornava a ser una carnisseria. Aleshores vaig dir prou, no podia més. Vaig demanar permís a l'Adén per marxar al camp de Cadale, a casa de la meva germana, i vaig endur-me el meu nét, el que veieu ara al paper.

A Cadale vaig respirar tranquil·la com no recordava que es podia fer. La vida al camp somali no és fàcil: la feina és dura i inacabable, el sol pica vertical i el menjar escasseja. Però allí no confons qualsevol soroll amb un tret ni vius amb l'ai al cor per si una explosió t'esfondra la casa i t'enterra viva. Aquí el petit creixia sa i despreocupat entre els parents. I saps què? Crec que se m'assemblava. Tot rutllava fins que aquest any la sequera va començar-nos a matar el bestiar. Primer una família, després una altra. Al final la gent del poble marxava en corrua feta cap als camps de refugiats. Si fos per mi, m'hauria quedat al poblat esperant la mort o la pluja. Però hi havia el nen. Era un nadó quan vam fugir de la ciutat per la guerra i només tenia sis anys quan vam marxar del poble per la fam. I sí, ja sé que som uns afortunats, que molts dels nostres ni tan sols han arribat als camps de refugiats. Però no sé quants mesos aguantarem aquí tancats. "Àvia, quan marxarem?", em pregunta. Però ni ell té força per encerclar-me les cames ni jo per alçar-lo enlaire. Recordo els crits del meu home, els trets, el fugir d'una banda a l'altra. Qualsevol cosa era millor que aquesta desesperança.

stats