Criminal, a bord!

Saber on era l'escull, no apropar-se tant a la costa, coordinar l'evacuació, no abandonar el vaixell: tot el que havia o no havia de fer Francesco Schettino ho trobareu exposat als diaris amb un to que barreja meravellosament l'apologètica catòlica i la novel·la porca. El Corriere della Sera narrava com el capità del creuer, a part de matar tretze persones, havia gosat denigrar l'orgull nacional d'Itàlia. La Vanguardia lamentava que "el dimoni" abandonés "el colós d'acer vençut per una roca mil·lenària" i dramatitzava el minut a minut dels passatgers fent belles comparances amb els cadàvers del Titanic . Però potser el més abundant han estat els crítics que acusaven el capità de falta d'honor i de coratge, que com a categories morals m'entusiasmen però que reservaria per als contextos bèl·lics i catastròfics. O si voleu i com a paròdia, per als que arrisquen una feina per ser honestos o per als que separen els pinxos al carrer.

En el cas del creuer no són adients perquè no ha estat una tragèdia sinó un delicte i perquè Schettino, abans de fer o deixar de fer sacrificis, havia de complir la llei. És obvi que tota professió de risc necessita èpica per captar valents i que el reconeixement de l'honor reforça la seva resistència en els moments crítics. Però precisament perquè no podem esperar heroïcitats de tothom hem tipificat delictes per a les situacions límit, en les quals els delinqüents paguen i les víctimes són indemnitzades. No sé vosaltres, però jo he estat covarda per gestes menors que salvar vides. Per això agraeixo que ser un criminal surti més car que ser un cagat o un "dimoni". Ja sabem que en un món d'herois, sants i periodistes no caldrien lleis ni policies, però de moment ja faríem prou si tothom sabés què implica la seva feina. I encara que això sí que costi, deixés la moldava de torn per després.