Ni promociono flors de Bach ni acabo de tornar de l'Índia, però és cert que els occidentals tenim una relació pèssima amb el cos. Per als homes cuidar-se es limita a fer esport, i per a nosaltres, a fer esport per no sentir-nos balenes. Algunes ens arrosseguem geperudes i d'altres exhibeixen pitram per veure què cacen, però costa trobar dones que es relacionin amb naturalitat amb el cos i això no és perquè li haguem prestat massa atenció sinó molt poca. No estimulem els nens fent-los-hi massatges ni els eduquem perquè percebin els canvis anímics a través dels sentits. Per això creixem dins un cos estrany que separem perfectament de la consciència i que oblidem o modelem igual que un accessori.
Sobretot ara, que el cos ja no revela l'estatus i que l'usem bàsicament de reclam, com ens recorda cada any el famós calendari Pirelli. Ja és trist que, de les seves trenta-nou edicions, només apareguin nois despullats a la del 2011. Però encara és més trist que hi apareguin justament l'any en què va fer-les un fotògraf gai, com si la bellesa del nu hagués de copsar-se des de la bragueta de l'artista i servís només per escalfar la dels clients. Perquè vistes les imatges, no sembla que vulguin explorar gaire les possibilitats estètiques de la fotografia sinó esverar els mascles amb anguiles de l'estil Kate Moss, que no para de declarar imbecil·litats per alimentar anorèctiques. Força més sans i conscients són els avis de Puig-reig, que per finançar-se les activitats de la residència s'han despullat també en un calendari. Si tots entenguéssim com ells que hi ha pelleringues ben dignes, no envelliríem tan malament. I si expliquéssim als nens que avui tots som molt intel·lectuals però que el cervell sol encara no camina, potser respectaríem l'estrany i ens estalviaríem força neures i malalties.
