Tots som empresaris

Exèrcits d'iPhones saluden el candidat de CiU en una sala emmoquetada del Princesa Sofía. Entre els emprenedors hi veig molts més nois que noies, més Dockers que vestits jaqueta, més joia elegant que ossos del Tous. Hi veig algunes garses perfumades que no saps si tenen trenta o cinquanta anys i alguns panxuts amb armilla i quatre pèls tirats enrere.

Quan Artur Mas ha rebut la mil·lèsima encaixada, acabem tots davant una palestra on pugen quatre nois eixerits que ens van glossant les seves curses d'obstacles fins que van aconseguir muntar una empresa. Tots s'adrecen al president amb el mateix prec: que elimini burocràcia perquè emprendre no sigui un suplici. Però també li llancen el mateix missatge i és que pot comptar amb ells per al que vindrà.

Després Mas puja al tron i avisa els emprenedors que comparteixen pors i risc però que els separa una diferència tremenda: Catalunya no és la seva empresa sinó la de tots els catalans. Mentre demana als joves que confiïn en ells mateixos, observo la noia del meu costat, que se'l mira com si fos Clint Eastwood a punt de pelar el dolent del western, i Quico Homs, dret a primera línia i que es frega la barbeta com dient "Quin merder!"

Després de fer un panegíric al talent, Mas dóna les gràcies per la confiança. Quan baixa ningú mira l'iPhone i tothom sembla més tranquil. Bé, tothom no, darrere meu sento que la diputada convergent Àngels Ponsa comenta que hi ha molta gent que es deu haver cregut l'informe i que això els resta vots. M'entaforo a la melé de càmeres i micròfons que envesteixen el president, que veig que s'adreça en anglès a una televisió alemanya.

La seva periodista em confessa que a casa dels amos europeus no entenen gens el nostre procés, però que tampoc entenen les traves d'Espanya. Ja marxant comento la jugada amb el camàlic de l'entrada. Li explico que el president ha dit que tots som empresaris i riu com un boig. "Més o menys", em diu mentre em pica l'ullet i m'obre la porta com a les garses perfumades.