Els savis i altres Messies
Per veure-hi clar, a finals del XIX tocava llegir els alemanys, després va arribar el torn dels francesos, dels russos, dels anglesos, més endavant va venir la fascinació pels nord-americans, pels txecs i hongaresos. Últimament toca el retorn als clàssics en general, cosa que m'alegra perquè posats a buscar veritats eternes està molt bé que no ens deixem impressionar sempre per les mateixes virtuts nacionals. Canvia el referent però el que no canvia és la idea que la cultura conforma la base ètica de la societat, i que els homes sensibles i cultes són els responsable de redreçar-la quan va esgarriada. Ara no repassarem la llarga llista d'homes de gran sensibilitat i cultura que han monejat amb les dictadures més terribles de la història. Però té gràcia, per exemple, que Vargas Llosa hagi demanat el vot per UPyD perquè dubto que cap savi catalanista, mínimament honest, sigui capaç d'acusar-lo d'analfabet. Aleshores només podem admetre que la cultura no ens fa necessàriament més permeables al dolor aliè o fer el rebec i negar-li les virtuts que es necessiten per parir una gran novel·la. Això últim li va passar a André Glucksmann quan va donar suport a Sarkozy: la claca de revolucionaris no comprenia com era possible que un geni fes costat a un monstre fins que van concloure que el filòsof no devia ser tan intel·ligent.
El savi ens és pastor… només fins que els seus prejudicis topen amb els nostres. La història és una bona mestra... només en la mesura que perviu un trauma col·lectiu. La lectura ens fa millors… només si tenim prou personalitat per discutir-hi. O relativitzem el Credo de la Cultura o només aprofitarà les vaques sagrades que viuen de donar-se importància. I aleshores totes les fórmules que van dictar uns clàssics o uns altres, abans que fer-nos créixer, ens idiotitzaran.
