No tot és possible
Com més encesa i inconcreta és una màxima, amb més fervor la coregem. "Serem allò que vulguem ser", cantem pensant en qualsevol amant o en aquest poble que no es cansa mai d'entomar cops.
És curiós que els clams més celebrats apuntin sempre al salt al buit i a lloar les infinites possibilitats de l'home. Si un cantant repetís davant la massa: "La llibertat té un preu" o "Pols ets i en pols et convertiràs", destremparia fins a l'últim fan. Preferim un "Llança't" o un "Tot és possible", encara que després quedin en un rampell. Siguem clars: tots calculem més del que estem disposats a admetre perquè tenim més a perdre del que creiem. Per això vivim descartant, sabent que no tot és possible. Si som honestos hem de reconèixer que llançar-se està bé sempre que trobem un matalàs.
En comptes de compensar la prudència o la covardia del gest amb l'esclat de paraules, seria millor ser valents quan convé, ser-ho íntimament i en coses concretes, i deixar d'entonar bajanades en públic. És fàcil acusar de carca a qui ens recorda el que no ens agrada. Però precisament perquè no tot és possible, cal apuntar i disparar bé. I perquè en pols ens convertirem, cal fer-ho ràpid.
