Què és ser alemany?

AAlemanya torna a haver-hi una pregunta sobre la taula: què és ser alemany, i com s’ha de ser d’alemany per pertànyer a Alemanya? Amb l’arribada el 2015 d’1,1 milions de refugiats i immigrants, és un tema important. Però en lloc de tenir un debat enraonat, els extremistes ja han imposat la seva dinàmica. Per a un nombre inquietant d’alemanys, la resposta és cultura, incloent-hi la religió.

Aquest és el missatge que s’escampa des d’Alternativa per a Alemanya, un flamant partit de dretes que ha obtingut un suport de dos dígits en les últimes eleccions d’àmbit estatal. En un congrés celebrat aquest mateix mes, el partit va decidir incloure la frase “L’islam no forma part d’Alemanya” en el seu programa oficial.

La frase representa un rebuig directe a una famosa afirmació que el 2010 va fer un antic president alemany, Christian Wulff, que va proclamar el contrari i es va guanyar l’elogi dels immigrants, dels liberals i de l’esquerra. En aquell moment no era cap posició controvertida, i tenia el suport de la cancellera Angela Merkel i la majoria de les enquestes polítiques. Avui en dia, segons ha indicat una enquesta d’aquest mateix mes de maig, un 60% aproximadament estan d’acord amb la posició d’Alternativa per a Alemanya.

El sentiment antimusulmà és només un element dins del concepte innatista i força coherent que aquest partit té de la cultura nacional. El preàmbul del seu programa promet: “Preservarem la nostra cultura occidental i cristiana, la identitat històrica i cultural del nostre país i una nació del poble alemany independent”. El partit fa referència a la cultura alemanya com l’“ einheimische Kultur ” (cultura nativa), i descriu la nació alemanya com una “unitat cultural” amenaçada per les cultures dels immigrants. El seu programa per a les eleccions estatals de Baden-Württemberg del març afirmava: “La immigració està esclafant els fonaments culturals d’Alemanya”.

Per a molts progressistes i conservadors centristes, la cultura es defineix com la manera de fer les coses d’una persona o un grup. Segons Alternativa per a Alemanya, és molt més que això: és un fet natural, l’essència d’una persona o d’un grup, una cosa, no pas un conjunt de pràctiques. I aquesta cosa s’ha de mantenir homogènia i pura.

Per tant, almenys des del punt de vista de la nova dreta alemanya, les cultures es poden comparar i classificar: n’hi ha que val la pena conservar, mentre que altres són invasives i inferiors. La cultura alemanya corre constantment el risc de perdre la seva puresa, i defensar-la és un dels papers primordials de l’estat. Es tracta d’una actualització gens velada de les antigues ideologies racistes: el culturalisme com el nou racisme.

Al març, Alternativa per a Alemanya va entrar en tres Parlaments estatals. Les enquestes consideren que actualment el partit té el suport d’entre un 10% i un 15% de l’electorat. Això podria ser suficient per forçar la Unió Democratacristiana de Merkel a fer un gir cap a la dreta. Els democristians progressistes i els conservadors encara debaten quina és la manera més adequada d’actuar davant de la nova extrema dreta, però el partit ja ha presentat la seva pròpia resposta a la pregunta “Què és ser alemany?”: el concepte Leitkultur, o una cultura nacional de referència.

El terme Leitkultur en si mateix no és nou; va ser introduït en el debat alemany sobre la immigració l’any 2000 per Friedrich Merz, que aleshores era el cap del comitè executiu democristià al Parlament federal. El govern alemany preveia fer una reforma de la política d’immigració per atreure més enginyers. Merz va reclamar que els immigrants s’adaptessin a la cultura alemanya dominant: laica, en alemany i respectuosa amb l’estat de dret. Les crítiques posteriors van ser ferotges, i tot i que els democristians van incloure el terme en la seva posició oficial sobre la immigració, més o menys van bandejar el tema.

Però ara que Alternativa per a Alemanya xucla votants del partit de Merkel, els conservadors pressionen el partit per atribuir un paper més central a la identitat cultural d’Alemanya. La Leitkultur ha reaparegut en els discursos democristians i en els documents de treball. Merkel va utilitzar el terme en to elogiós mentre feia campanya al març.

Hi ha una diferència entre la Leitkultur i l’ enheimishce Kultur d’Alternativa per a Alemanya: en la versió democristiana, l’element innatista és feble i l’islam no és un objectiu, almenys no ho és explícitament. Així i tot, la reintroducció del concepte en un moment en què Alternativa per a Alemanya promou la seva versió cultural de la nació ària és tan intel·ligent des del punt de vista estratègic com perillosa: els democristians disfressen la versió d’extrema dreta de l’alemany cultural.

Tot i que el cost polític és alt, el concepte Leitkultur és inútil. Els intents de definir i protegir legalment la “cultura alemanya” sovint voregen l’absurd. A l’abril, després que es denunciés que algunes cafeteries públiques ja no servien carn de porc per respecte a les restriccions alimentàries dels clients musulmans, els democristians de l’estat de Schleswig-Holstein van introduir una proposta de llei per mantenir plats amb carn de porc a les cantines públiques. “No hem de permetre que una minoria condicioni el que menja la majoria”, va dir un democristià de la regió. Es va demostrar que algunes de les denúncies eren falses. La “llei de l’escalopa de porc” va causar burla i va ser rebutjada.

Preguntat el 2000 sobre què era el que considerava que incloïa la Leitkultur alemanya, Merz va assenyalar la Constitució i els drets de les dones. Però no serveix de res que els refugiats facin juraments sobre els drets de les dones. Els alemanys no podran controlar el que pensen. Però Alemanya pot ajudar-los a entendre les lleis que protegeixen els drets de les dones, i enfortir-los.

Un estat nació modern no es pot construir sobre una idea ontològica que defineix qui hi pot pertànyer i qui no, tant si és directament ètnica com pseudocultural. Cal que es construeixi sobre la idea de la nació com a comunitat, una comunitat que inclogui els que hi han nascut, els que hi arriben per quedar-s’hi i els que s’hi quedaran un temps i després tornaran al seu país. Els drets i els deures dels membres d’aquesta comunitat s’haurien de definir en funció dels seus mèrits i els principis de dret, no pas en funció de si mengen escalopa de porc o porten mocador.