14/10/2015

El final de la ironia d’Angela Merkel

4 min
El final de la ironia d’Angela Merkel

Aquest juliol, en una reunió amb escolars alemanys, la cancellera Angela Merkel va conèixer Reem Sahwil, una refugiada palestina procedent del Líban. La nena li va dir que la seva família tenia por que els deneguessin la residència i es va posar a plorar. Davant dels periodistes, Merkel li va contestar que li sabia greu, però que Alemanya no podia acollir a tothom.

L’anècdota, que en qüestió de minuts va esdevenir viral, demostrava aparentment que Alemanya i la seva cap de govern eren tan cruels com la seva gestió de la crisi financera grega havia fet pensar a molta gent. Però era Merkel en estat pur. La distància irònica i un aplom reservat en la seva manera de parlar i actuar han sigut la seva principal característica durant molt de temps, una característica profundament arrelada en la seva política, la seva retòrica i la seva personalitat.

Només unes setmanes més tard, Merkel va oferir la conferència de premsa anual de l’estiu. Corria la veu que els funcionaris d’immigració alemanys tenien ordres d’autoritzar a quedar-se al país tots els sirians que havien arribat a Alemanya. Merkel va dir: “Alemanya és un país fort. Ho podem fer”.

El món va quedar extasiat. En un tres i no res va deixar de ser la despietada Merkel per convertir-se en la maternal Merkel. I ara els alemanys es pregunten: ¿assistim al final de la ironia de l’Angela?

Fa anys que els alemanys s’han acostumat a una Merkel impertorbable i impassible. Per exemple, fa poc en una recepció va parlar d’una nova biografia del seu predecessor, Gerhard Schröder. Com que Schröder també assistia a l’acte, la premsa es va amuntegar a la sala per presenciar la històrica trobada: Merkel es reunia amb Schröder, l’home que l’havia tractada amb arrogància i amb condescendència, l’home a qui ella va vèncer en la carrera del 2005 per la cancelleria.

Però Merkel no és persona de deixar-se portar per la venjança i, parlant de Schröder, va exhibir la seva millor faceta: respectuosa, divertida a la seva manera incisiva i seca, i capaç de riure’s d’ella mateixa. Quan a l’autor del llibre, l’historiador Gregor Schöllgen, li van preguntar què feia falta per arribar a canceller, va contestar que era precisament això: la capacitat de distanciar-se, d’ironitzar sobre un mateix.

Aquesta actitud ha permès a Merkel fer el paper d’esfinx política. Quan li ha convingut, s’ha desempallegat amb tota tranquil·litat de punts fonamentals del programa del seu partit: ha abandonat, per exemple, l’energia nuclear i ha eliminat el servei militar. La seva actuació en la crisi del deute grec li ha donat una imatge de dona dura i pragmàtica, allunyada d’aquella política basada en valors que esperaríem d’una de les persones més declaradament proeuropees d’Europa. Els analistes diuen que no es deixa guiar per una visió, sinó per un pragmatisme fred.

En comparació amb tot això, la frase “Ho podem fer” és d’una audàcia immensa. A un alemany això li sona inusualment americà, gairebé propi d’Obama. Una cosa contundent. Sense distanciament. Sense ironia.

Pocs coneixen de debò Angela Merkel i, per descomptat, jo no sóc una d’ells. Però els merkelòlegs dels mitjans de comunicació alemanys van quedar impressionats. El que va dir “li va sortir de dintre”, afirmaven Bernd Ulrich i Tina Hildebrandt al conegut setmanari Die Zeit.

El tema del canvi sobtat de Merkel és important perquè, durant els 10 anys que ha governat Alemanya, s’ha convertit en la nostra mascota. És una icona, és la nostra nova normalitat; la venerem i alhora ens hi identifiquem.

La gent està impressionada per la seva inhumana capacitat de treball i les maniobres que ha fet perquè Alemanya ocupi una posició de poder dintre de la Unió Europea. I, al mateix temps, cada estiu, quan se’n va de vacances als Alps, la premsa sensacionalista en publica fotos borroses: hi veiem una Merkel amb els cabells esvalotats i botes de senderisme, una dona de mitjana edat que s’esforça per seguir el ritme del seu marit, també de mitjana edat però una mica més en forma.

Merkel és Alemanya. Alemanya és Merkel. I això vol dir: si a ella se li ha acabat la ironia, també s’ha acabat per a tots nosaltres.

El país s’està tornant a polititzar. La ironia i el desinterès per la política semblen luxes que ja no ens podem permetre, la decadència d’una edat d’or que ja s’ha acabat. S’ha imposat una sensació d’urgència que és nova. Els optimistes acusen els pessimistes de racisme; els pessimistes acusen els optimistes d’ingenuïtat.

En certa manera, Merkel ha encertat el to adequat. Però per primera vegada des de fa anys està perdent suport. Segons una important enquesta de la setmana passada, només el 45% d’alemanys pensen que el país pot gestionar l’actual afluència de refugiats; a finals de setembre els que ho creien arribaven al 50%. I tot i que el 70% pensen que Merkel en conjunt ho està fent bé, només el 46% li aproven la gestió de la crisi dels refugiats.

Des de les setmanes posteriors a la primera onada de simpatia despertada pels refugiats, la classe política alemanya s’ha afanyat a lluitar contra la impressió que el país acollirà a tothom. La Unió Social Cristiana, el partit bavarès germà dels conservadors de Merkel, i el ministre d’Interior del seu govern, Thomas de Maizière, han pressionat perquè es creïn unes “zones de trànsit” a les fronteres; l’objectiu és poder repatriar de pressa els emigrants procedents de països considerats segurs. Després de setmanes d’atacs no dissimulats procedents de les seves pròpies files, la cancellera ha cedit per restablir la pau dintre del partit.

Des del mateix moment que Merkel ha començat a deixar-se guiar pel cor, el cor i la ment dels seus votants han començat a allunyar-se d’ella. Potser resulta que, al final, encara queda una mica d’ironia a Alemanya.

Però en la nova Merkel encara hi ha moltes coses de l’antiga. En una reunió urgent amb el comitè del seu partit al Bundestag, alguns dels seus companys conservadors es van manifestar contraris a la idea d’acollir més refugiats. ¿Com era possible que els conservadors acceptessin la càrrega de més immigrants? Segons diuen, Merkel els va fer callar amb aquestes paraules: “Bé, ara ja són aquí”.

Potser això és el final de la ironia. Però no és de cap de les maneres el final del pragmatisme. Potser resulta que, una vegada més, Merkel és precisament el que necessitem.

stats