Avui els vull parlar de tres notícies: la llista del sí-sí del 27-S –en tenim informació interessant per comentar–, el fre als hotels a Barcelona que ha posat l’alcaldessa Colau i la baixada d’impostos de Rajoy.
27-S i la llista:
En una informació treballada, de fonts, tres periodistes de Política de l’Ara: Roger Mateos, Roger Tugas i Marc Colomer, expliquen que la idea de fer una llista civil sense polítics va sorgir d’Òmnium, i que Junqueras la va fer seva davant l’evidència, reconeguda per un dirigent del partit que “si continuem barallant-nos, ens podem carregar el procés”. La resta és coneguda: el conseller Homs veu ara un acord unitari més a l’abast que fa uns dies i la CUP també està disposada a parlar-ne.
Què faria aquesta llista lliure de polítics? En cas d’obtenir la majoria absoluta, proclamar la independència, reforçar les estructures d’estat, aprovar una llei de transitarietat política i tornar a convocar eleccions en tres o sis mesos. I ara ve el millor: el Govern de Catalunya sí que estaria conformat per polítics de totes les forces independentistes i es buscarien fórmules per mantenir el seu finançament.
O sigui, el govern seria de concentració. Hi serien tots. Molt bé. Però com és que no poden anar junts a les eleccions i sí que poden governar junts? Hauran de prendre decisions molts difícils. No estaran d’acord amb totes. Com superaran la discrepància? Sí, ja sé que a les eleccions normalment s’hi va per separat i en casos excepcionals es convoquen governs de concentració. Però això vol dir que tots els partits entenen que caldrà cedir en benefici de la unitat. Un es pregunta si això que sembla que estarien disposats a fer després de les eleccions, seure en un govern, no podrien fer-ho abans, anar amb una llista. Doncs bé, la informació que publiquem avui ens porta la resposta: “La virtut que li veuen és que així s’esquivaria el rebuig que cada partit sobiranista genera en una part de l’electorat de les altres formacions”.
Qui no estigui disposat a votar gent que no votaria en condicions normals és que no ha entès que estem en una situació excepcional. Que el que s’està intentant és la independència. No es pot anar amb la forquilla i la pala del peix separant totes les espines. Alguna te’n trobaràs.
També diu que una llista sense polítics desactivaria el relat d’una Catalunya en Comú que basa bona part del seu discurs en el rebuig a les polítiques de Mas i en els casos de corrupció que esquitxen Convergència. Si el govern de Catalunya no pot redistribuir entre la gent els impostos que paguen els catalans, quina política econòmica pot fer el govern de Catalunya? Que no és per això que som al cap del carrer?
En tot cas, la confluència sobiranista s’obre pas amb cautela. Ja saben el que pensem: un procés polític demana líders polítics, i creiem que seria bo que davant la necessària unitat que demana un procés que l’Estat combatrà amb totes les seves forces, no és hora de fer el llepafils amb els polítics.
Colau i els hotels: una trentena d’establiments es veuen afectats per la suspensió de llicències turístiques durant un any que va anunciar ahir l’alcaldessa. Una moratòria sempre té alguna cosa de donar una puntada a la llauna i engegar-la més enllà, però te la tornes a trobar. Ara bé, que Barcelona necessita reflexionar sobre el turisme és un clam. Que és riquesa, segur, que ens va bé, segur, però mirin què deia ‘The Guardian’ fa 10 dies: “Els guies turístics de la ciutat estan avisant que Barcelona està mostrant símptomes de ‘turistfòbia’, i que fins i tot Jordi Clos, el president del gremi d’hotelers, admet que els últims anys la gent té la impressió de viure sobrepassada”. No es perdin Miquel Puig: “Només en els últims dos anys han aparegut 80 nous hotels. Que ningú no pateixi perquè es perdin oportunitats: tenim un producte de primera. El problema és que l’estem venent a preus de segona a còpia de pagar salaris de tercera”.
I Rajoy: que avança la rebaixa de l’IRPF. Ens han collat amb impostos, però com que vénen les eleccions, ara el rebaixa i no ho fa al gener, com estava previst. Per això el nostre cap d’economia, Àlex Font Manté, es pregunta encertadament: “Qui és el populista?”.
Acabem. És divendres. Recordo que un dia li vaig dir aquí a David Fernàndez: vostè se’n va ara, amb el que costa arribar a tenir un personatge a Polònia!
