André Ricard: “L’iPad és genial, però Jobs va perseguir l’estètica i es va oblidar de la funció”

He llegit que el seu pare va ser soldat francès a la Primera Guerra Mundial.

Sí. No en parlava gaire. La cosa més divertida que explicava és que una part de la guerra la va fer a la Xampanya, i que els soldats vivien dins les caves... Com que no hi havia aigua, s’havien de rentar i afaitar amb ampolles de xampany. Extraordinari...

Com ha marcat estèticament la seva generació haver passat infantesa i adolescència sota una dictadura?

Estèticament parlant, a Espanya es mantenia un esperit d’Isabel la Catòlica, encara hi havia llums amb pantalles de pergamí i lletres gòtiques i tot això! De broma, en dèiem “estilo remordimiento ”. L’aparició del disseny ens va convertir en una resistència estètica.

¿Recorda el primer cop que va sentir a parlar de la paraula disseny?

Sí, va ser molt curiós. Jo vivia a Londres i el 1951 van celebrar el Festival de la Gran Bretanya, per dir: “La guerra s’ha acabat i som aquí encara”. Van canviar fanals, bancs, papereres... Vaig topar casualment amb un llibre de Raymond Loewy, que en castellà es deia Lo feo no se vende. Em va fer descobrir una professió que consistia a fer que les coses que utilitzem funcionin millor i siguin d’una estètica més contemporània. La meva família tenia un laboratori farmacèutic, o sigui que a mi em tocava anar a un món completament diferent.

L’any que vostè va néixer Mies van der Rohe va projectar el pavelló d’Alemanya de l’Exposició Internacional i la cadira Barcelona, que són d’una modernitat que sembla d’abans-d’ahir. Quin contrast amb Isabel la Catòlica...

Venia d’Alemanya, on hi havia la Bauhaus. Abans d’ell, Marcel Breuer ja havia fet la cadira Cesca, la de vímet amb peus cromats. El pavelló que ara tenim reconstruït no és el sencer, sinó el vestíbul de recepció dels reis. I la cadira Barcelona eren els seients del pavelló. Encara es fabrica, perquè les coses que estan ben resoltes duren més enllà de les modes.

¿Hi ha alguna raó històrica o geogràfica que lligui Barcelona al disseny?

Barcelona ha estat mirant molt cap a Europa, més que cap al sud. És un port, ha viscut connectada amb la resta del Mediterrani. Els edificis de Gaudí o Domènech i Montaner es corresponen al que es feia llavors a Europa. O el GATCPAC, per exemple, que volien una renovació de l’arquitectura més racionalista. Barcelona ho tenia tot molt preparat per fer el salt cap al futur amb el disseny.

[Li ensenyo un llevataps d’aquells amb braços.] Voldria parlar amb vostè sobre el terreny. Què me’n diu?

Funcionalment és perfecte. Ara els grans dissenys han de ser bonics. Quan s’arriba a la perfecció funcional l’objecte és bonic, i aquest llevataps és divertit, però no bonic. Si em demanessin de redissenyar-lo diria que sóc incapaç de millorar-lo funcionalment. Quan un objecte arriba a la perfecció, intentar millorar-lo és espatllar-lo. Culleres, ganivets, forquilles, això ja està inventat.

L’Oriol Bohigas va dir-nos que l’arquitectura predica alguna cosa. Que una casa és un manifest polític i social. ¿Es pot dir el mateix del disseny?

Sí. Jo dic que els dissenyadors som els arquitectes dels objectes. La diferència és que l’arquitectura treballa amb espais. Si quan passes per una porta la toques, hi ha un defecte arquitectònic. Amb els objectes és al revés, has d’agafar-los. No és l’espai, és l’objecte que toques. Estem en la relació directa entre l’objecte i l’ésser humà.

[Poso sobre la taula un iPhone 5.] Parlant de mòbils, ¿això és un trencament formal?

És que estem arribant a un món on tot acaba sent una capseta o una capsa molt gran. Televisor, rentadora, ordinador, telèfon... I en una capsa el dissenyador hi pot fer molt poc. Pot pensar si la cantonada ha de ser arrodonida perquè quan te la posis a la butxaca no s’enganxi. Però al disseny de producte d’aquesta tecnologia punta és molt difícil aportar-hi res.

Steve Jobs estava obsessionat amb el disseny. Va encunyar allò de “la simplicitat és la sofisticació última”.

Doncs jo sóc una mica reticent amb l’iPad. Tecnològicament és genial, però quan has de posar més volum has de buscar on hi ha aquest dimoni de petita cosa negra. Això va en contra de la utilitat. No sé si vostè ha hagut de canviar-li la targeta, però li venen un petit punxó i hi ha un foradet on pitges, surt una altra peça, cal treure la targeta... Si perd el punxó, qualsevol agulla no funciona. Això és no pensar en el futur usuari. Els dissenyadors hem de fer-nos al cap una pel·lícula de com funcionarà el que estem pensant. L’iPad té carències, és evident. Tots els botons de funcionament que hi ha al costat no els trobo, no són clars... Em sembla que Jobs ha volgut fer un objecte sensual. És un 7, no ha arribat fins al 10 perquè ha perseguit l’estètica i s’ha oblidat de la funció.

Jobs volia fer uns productes empaquetats d’una manera molt neta, blanca, com els electrodomèstics de Braun, va dir.

Abans les ràdios estaven contra les parets, se’n recorda? I Braun ha fet uns objectes que els pots posar al mig de la taula. Va ser una reflexió lògica del Dieter Rams, que és el que ha fet tota la primera etapa de la Braun. Va oblidar com eren les coses i va mirar com havien de ser. I crec que l’Steve Jobs també ha intentat fer el mateix dins el món de la informàtica.

[Poso la torxa dels Jocs de Barcelona sobre la taula]. Va ser el gran moment de la història del disseny a Barcelona.

Sí, indubtablement. Recordo reunions amb l’alcalde Maragall parlant de com Barcelona podia convertir-se en la ciutat del disseny, perquè hi havia la llavor... Primer em van encarregar el dossier de candidatura, que ja va ser un dossier en què deia: “Anem a totes”. La candidatura es va presentar extraordinàriament bé, amb l’habilitat de fer un concert de Montserrat Caballé a Lausana el dia abans, una exposició a l’Hermitage amb obres dels museus de Barcelona. Es va fer una cosa amb sensibilitat, no descarada, amb qualitat. La cançó amb Freddie Mercury, el vídeo del Pomés amb tots aquells voluntaris blancs que corrien pels carrers... Un exemple de com s’han de fer les coses ben fetes.

I llavors vostè va tenir aquesta filla.

Va ser un honor enorme fer una cosa per la ciutat on vaig néixer i de la qual em sento ciutadà de cor. Primer vaig informar-me molt. Vaig anar a Lausana a veure les torxes anteriors, que eren una mica com la torxa de l’Estàtua de la Llibertat. Jo en volia una que representés la Barcelona de llavors, que mirava cap al futur. Després, què és una torxa? És un petit peveter que es desplaça cap al peveter gran. Aleshores vaig pensar que tingués una direcció, que no fos un cos de revolució com un cucurutxo de gelat. Aquesta torxa, en una mida més gran, podria haver sigut el peveter de l’Estadi. Hi havia el problema curiós de l’idioma, si català o castellà, i ho vam posar en català: “XXV Olimpíada Barcelona 1992”. Però no es nota perquè l’única diferència és l’accent. Hi ha detalls pràctics, com un interruptor al darrere per obrir i tancar el gas i unes ranures per agafar un aire suplementari i donar més força a la flama. L’estudi de la flama va ser molt interessant. El professor Blasco, de la UPC, el primer que em va dir és que li fes el dibuix de la flama que volia. Havíem pensat en combustibles ecològics com l’alcohol o l’oli de vinya, i vam fer proves amb ventiladors, pluja... I finalment es va triar el gas natural. També hi havia el dubte de si la torxa es canviaria i recarregaria. Al final en vam fabricar 10.000, i qui l’havia portat podia comprar-la, de tal manera que no li va costar pràcticament res a l’Ajuntament. Fixi-s’hi, aquí té cuir, perquè sigui agradable a la mà. Els Jocs d’Hivern eren a Albertville i el dissenyador, Philippe Starck, va fer com una mena de pastanaga amb una punxa tremenda a baix, no hi havia res per agafar-ho bé, s’escorria... Va considerar que s’havia de fer una cosa divertida. Jo m’ho vaig prendre amb molt de respecte perquè això per als Olímpics és com una custòdia del foc sagrat. No podia ser tractat de manera divertida.

És la seva obra mestra?

Diguem que és una de les coses que m’ha fet més il·lusió dissenyar, sí, l’hi confesso. També me n’ha fet molta deixar-hi l’empremta de la meva professió, que han sigut sempre objectes de la vida quotidiana lleugers i passatgers en la vida. Com els cendrers apilables. El 1966 els cendrers eren plans. Quan un fumava i s’obria una porta, tota la cendra s’escampava i havies de bufar per treure-la. Vaig pensar que el cendrer havia de ser profund. I així les burilles ni es veien, que és una cosa desagradable. I si és profund, on apagues la burilla? Aleshores faig emergir aquest cilindre al centre. Després, per què han de ser molt grans? Poden ser com un got, o sigui individuals. I amb un tall que agafava bé la cigarreta.

M’agradaria acabar demanant-li que fes d’àrbitre d’una discussió. Què li sembla aquesta samarreta del Barça amb ratlles horitzontals?

Em sorprèn, perquè no veig quin avantatge té. Potser sóc massa utilitarista... Si em diuen que un jugador veu millor on és un del seu equip i no es confon amb un altre, endavant. Però si és senzillament per fer una cosa diferent, penso que és una llàstima perdre el que era propi.

El mercat necessita renovar l’estoc.

Exacte, això és un perill de la societat de consum en què estem ficats. Jo hi estic bastant en contra. Crec que tenim massa cadires, làmpares... Massa de tot. Tenim un problema, que es fan moltes coses per dir que ara això ja no es porta, però l’objecte no ens ha millorat el servei.

El telèfon mòbil ens ho dóna tot, fins i tot ens dóna l’hora. Però, malgrat tot, el rellotge es resisteix a morir.

Sí. A més, el rellotge té un avantatge, i és que quan estàs parlant amb algú pots veure l’hora d’una manera molt discreta, només fent un gest així ja saps...

...que ja és l’hora. Gràcies, senyor Ricard. Ha sigut un plaer.