Avui que és dissabte i la vida va més lenta, una de costumisme. Cada dia surto del metro per una boca al peu de la qual discorre una carril bici. Mal negoci. A vegades tinc la sensació que és com si sortís directament a la calçada: alguns (remarco, alguns) ciclistes passen amb una velocitat i uns aires a la mirada que sembla que vagin carregant-se vianants en un videojoc. Ja fa anys que a Barcelona ciclistes i vianants comparteixen voreres i passejos. La meva experiència no és agradable. Prometo que procuro no posar els peus al carril, però això és impossible quan arribes als semàfors i el festival de timbres de ciclistes amb sentit de la prioritat em fa sentir vulnerable allà on no ho hauria de ser. Tinc bici i amics ciclistes. No és personal. Podeu afluixar un mica?
