A l’espera d’un govern que s’atreveixi a concretar-la i després de l’advertiment del TC, la resolució de ruptura i desobediència ha quedat, de moment, com la marca a la paret que assenyala per a la història que la riuada independentista va arribar fins aquí. La resolució i el doble no a Mas han revifat una vella especialitat de l’opinió publicada espanyola: declarar-se amoïnats per la imatge de Catalunya. Són els mateixos que el 2005 clamaven per les cantonades que l’Estatut trencava Espanya. I són els mateixos que el 2003, quan el PSC va festejar llargament ERC per investir Maragall, deien allò tan ocurrent que un govern amb socialistes i nacionalistes era nacionalsocialista. Sempre que Catalunya decideixi per ella mateixa, mai no en tindran prou.