Amèrica premia qui s'arrisca
Corresponsal de tv3 als EUAEra un quart d'una de la matinada, Barack Obama acabava d'anunciar al país i al món que havia matat Ossama bin Laden, i en aquella hora baixava amb el meu cotxe cap als estudis d'Eurovisió a Washington per entrar als Matins de TV3. Grups de joves sortien dels seus dormitories a l'American University i se'm plantaven a la calçada de l'avinguda Massachusetts, demanant-me que els portés fins a la Casa Blanca. Acabaven de veure per televisió com la multitud omplia Lafayette Park i pugnava per enfilar-se a les reixes de la mansió presidencial mentre entonava l' Star-Spangled Banner , agitava banderes amb barres i estrelles i cridava " USA! USA! USA! ". Qui, amb vint anys, es perdria una festa així? Ningú, i molt menys aquests joves.
Durant els últims deu anys els nord-americans han plorat cada dia els morts de l'11 de Setembre del 2001, i els nois i noies que van llançar-se al carrer diumenge a la nit han crescut educats en una narrativa nacional que havia convertit Bin Laden en l'encarnació del mal absolut, l'autor d'un crim que demanava venjança. La seva mort era, doncs, un motiu evident de celebració.
Des de l'interior de la Casa Blanca se sentien els crits de la multitud, portadors d'una bona nova: per primera vegada en tota la seva presidència, Barack Obama tenia tot el país al darrere. Per primera vegada, una decisió seva no aprofundia la divisió en què viu aquest país des de la guerra de l'Iraq, el 2003. Al contrari, una decisió seva s'havia convertit en una d'aquelles escasses ocasions en què tot un país s'infla d'orgull i respira el mateix convenciment: s'ha fet justícia.
La setmana passada Obama encara havia hagut d'ensenyar el certificat de naixement per acabar amb les teories conspiratives que afirmen que va néixer a l'estranger o que professa la religió musulmana. Però diumenge a la nit la figura d'Obama es va agegantar. Ja no era el president d'una part. S'havia convertit, definitivament, en el comandant en cap.
El president havia corregut un risc extraordinari, com demostren les cares dels presents a la sala de crisi de la Casa Blanca (la Situation Room), mentre veien i sentien en temps real una operació de quaranta minuts eterns que va començar amb l'accident d'un helicòpter. John Fitzgerald Kennedy va fracassar a Cochinos, Jimmy Carter va fracassar a l'Iran. L'operació ordenada per Obama, en canvi, va sortir bé, i els nord-americans premien qui s'arrisca… i se'n surt.
La captura i la mort de Bin Laden acosten Obama a la reelecció. A les darreres hores, Dick Cheney, Colin Powell i Condoleezza Rice, autors intel·lectuals de l'arquitectura antiterrorista post 11-S, han aparegut a la televisió per aplaudir Obama, igual com va fer George Bush la nit mateix de diumenge a través d'un comunicat. La tan (i tan justament) infamada administració Bush ha buscat la redempció als ulls de la història en la captura i mort de Bin Laden, a qui ells també van perseguir incansablement. De fet, l'assassinat del terrorista és un èxit de la continuïtat de la feina dels aparells i les institucions de l'Estat. Per això, ahir al vespre, la Casa Blanca s'afanyava a afirmar que cap de les informacions que havien acabat portant fins a la casa d'Abbottabad s'havia aconseguit gràcies a la tortura del waterboarding , l'asfíxia o ofegament simulat (omplir l'estómac d'aigua o ruixar la cara del pres tapada amb un drap) que no deixa marques físiques, però sí psicològiques.
No tothom comparteix l'alegria per la mort de Bin Laden. L'advocada de drets civils Diane Goldstein escriu al The New York Times : "Vaig ser testimoni de l'ensorrament de les Torres Bessones, però no comparteixo l'explosió de patriotisme per l'execució d'un acusat d'assassinat sense el degut procés legal". N'hi ha més que ho diuen, però els cants d'alegria no deixen sentir la seva veu.
