L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Posem subtítols al Tribunal Suprem’

Ahir el Tribunal Suprem va avançar detalls de la sentència del 9-N contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau. Es tracta d’una sentència que prepara el terreny per la que vindrà quan s’acabi el judici als presos polítics i altres processats que està a punt de començar. Per exemple, quan les defenses diuen que convocar un referèndum ja no és delicte des del 2005, el Suprem contesta que si el TC suspèn una votació, celebrar-la és desobediència.

Però el més interessant és l’afirmació que no existeix el dret a votar al marge de la legalitat, concretament que "no existeix un dret a participar en un procés de votació la il·legalitat del qual ve proclamada per qui és intèrpret i garant dels drets fonamentals". És la versió legalista de l’“Espanya no es vota”. I llavors, perquè qualsevol ciutadà del carrer ho entengui, el jutge ponent de la sentència posa un exemple: que tampoc el "dret a participar en assumptes d'interès públic autoritza a organitzar una votació oficial perquè els ciutadans opinin si uns acusats són culpables o innocents, per molt que la justícia emani del poble".

Certament és un gran exemple, però no del que diu el jutge sinó del que pensa el jutge, del que busca el jutge, de la construcció jurídica que ha de fer per mantenir la raó d’estat. El propòsit de l’Estat és que els catalans no siguin consultats sobre l’estatus de la seva re lació amb Espanya, i el jutge creu que una manera de convèncer és menystenir la consulta, reduir-la a un absurd, dir als catalans que el 9-N (i s’entén que l’1 d’Octubre) van participar en una ocurrència i, a més a més, il·legal. Es tracta de dissimular que allò que es va preguntar el 9-N era com un assaig del que s’ha preguntat a Escòcia, o al Quebec. Es tracta de fer veure que no veus que aquell dia 2,37 milions de catalans van anar a votar. Es tracta de treure al problema tota càrrega política, perquè no pugui ser negociat, i reduir-lo a un problema legal, que és el que va fer Rajoy amb l’aplaudiment entusiasta de tots els grans partits espanyols excepte Podem: aconseguim muntar un TC i un Suprem que blindin l’Estat i a partir d’aquest moment ja no ens cal fer política, només hem d’aplicar la llei, i si no volem referèndum podrem dir que és il·legal i punt.

Les raons per les quals un problema només és un plet legal que resoldran els tribunals o passa el tall del sentit comú i es converteix en un problema polític que serà negociat depèn dels interessos en joc. A l’estat espanyol, per raons d’autoritat i d’economia, la idea que els catalans puguin autodeterminar-se no li interessa.

En les últimes hores, en canvi, hem vist el contrari en un cas diferent, el de Veneçuela. El president de l’Assemblea Nacional ha jurat com a president interí i els Estats Units ja l’han reconegut. I darrere han vingut el Canadà (que no té res a veure amb Trump), el Brasil, que no té res veure amb el Canadà, l’Argentina o Colòmbia. Ara la Unió Europea no sap què fer. El president és Maduro, per més que els desagradi i que Veneçuela estigui enfonsada en la miserìa moral i la fallida política i econòmica. És el president legítim de Veneçuela. Fer costat a Juan Guaidó és donar suport a un cop d’estat. Per què els Estats units el reconeixen? Per una qüestió de drets humans? No, per interès, per les reserves petrolieres de Veneçuela, per la creixent presència de Rússia i la Xina, per la por al contagi del chavisme… És a dir, en democràcia, la llei és una assegurança per a tothom, però a vegades, excepcionalment, es busca la forma de no quedar-hi presoners per donar respostes a greus problemes plantejats de manera inesperada i per raons d’interès. El Tribunal Suprem afirma que no existeix el dret a votar al marge de la legalitat, però en realitat està dient “no permetrem de cap manera que els catalans votin en un referèndum d’independència perquè no ens interessa”.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.